Els vencedors

Rèmores de la Setmana Santa. Potser no acaba de ser veritat, però abans el silenci de la Setmana Santa em semblava misteriós i sagrat i transcendent com la religió, i avui, en canvi, em sembla només un silenci de diumenge a la tarda. Deuen haver passat trenta-no-sé-quants anys. No pas més. Ha mort Déu, han mort els avis o els pares, hem perdut capellans i fe, i ara ens queda només el bany maria de la programació televisiva de mitja tarda. Tot ha anat avall. Creences i il·lusions, també. L'èpica, avui, és del Barça i de ben poca cosa més. Al diari, un polític diu que, si retallen l'estatut que alguns no vam ni votar, aquest país haurà de prendre mesures dràstiques. Qui se'l creu? A qui fa por? Qui pensa encara que aquest país sortirà al carrer un altre cop? Un articulista carregat d'optimisme com jo i que té, també com jo, el sou més aviat segur, escriu que les consultes populars del dret a decidir són l'expressió més profunda de la democràcia. Potser sí. Però la democràcia, avui, és només posar una papereta en una urna d'una consulta no vinculant. Fa encara menys de trenta-no-sé-quants anys, alguns com jo dèiem que la democràcia era que la gent ho decidís tot, una assemblea oberta a tothom i permanent: autogestió, en dèiem com si fos una paraula màgica. Avui, a alguns dels que dèiem això ens faria tanta angúnia estar permanentment reunits que, només per aquest motiu, ja ens va bé que la democràcia es concentri cada quatre anys en un dia. Però en algunes coses ens devíem equivocar. Segur. Encara que avui anem repetint que només van equivocar-se els capellans i els feixistes. Ja se sap que nosaltres hem tingut sempre raó. Però, mira, tu, sort de la TDT i dels seus multiplexs perquè, si no, com emplenaríem la buidor de tants diumenges democràtics de glòria?