els miralls de la ficció

El poder del guió

Projectes arriscats i poc ajustats als cànons del ministeri poden passar desapercebuts

Un amic meu em comentava fa temps que, a començaments dels noranta, va formar part d'una comissió de la Generalitat per a la concessió de subvencions per a la producció de pel·lícules. A la seva comissió es va presentar un projecte del cineasta suís Alain Tanner, que volia rodar a Catalunya. Tanner era en aquells anys un nom mític dins del cinema europeu, però el seu prestigi no va ser suficient. En la comissió es va discutir per què Tanner no havia presentat un guió tancat del seu treball i s'havia limitat a presentar unes notes de treball. El cineasta volia rodar un diari filmat i explicava que el guió s'aniria creant durant el seu viatge amb l'actriu protagonista per diferents indrets de Catalunya. Alguns membres de la comissió no podien admetre que es donés ajut a una pel·lícula sense guió, sense aparentment relat. El meu amic els va recordar uns quants títols clau de la història del cinema –Viaggio in Italia de Rossellini, Shadows de John Cassavettes– fets sense guió, però no va ser suficient per calmar la discussió.

Aquesta anècdota em ve al cap després de llegir el decret de l'ordre ministerial que regula l'adjudicació d'ajuts a projectes de nous realitzadors. Els sol·licitants, que poden haver fet fins a tres llargmetratges, han d'enviar un guió que serà valorat sense que figuri el nom ni el currículum del cineasta. El valor que tindrà el guió per determinar la subvenció serà del 50%. Aquest excessiu pes del guió em resulta sorprenent, sobretot si tenim en compte que una de les raons que han marcat el desenvolupament dels creadors els darrers anys ha estat la seva llibertat respecte a les estructures del guió. Algunes de les pel·lícules amb més projecció internacional, com El cielo sube de Mercedes Alvárez, En construcción de José Luis Guerin, Honor de Cavalleria d'Albert Serra o La leyenda del tiempo d'Isaki Lacuesta, han estat fetes sense guió previ.

La mesura corre el risc de valorar projectes que tinguin una construcció narrativa acadèmica i que treballin el pes de la dramatúrgia. Una de les característiques del cinema d'autor europeu dels darrers anys ha passat per qüestionar certes formes del relat i de dramatúrgia. Això pot provocar que els professionals de guions televisius s'enduguin la subvenció, mentre projectes més arriscats i pocs ajustats als cànons establerts pel ministeri passin desapercebuts. Segons la llei vigent, el projecte d'Alain Tanner dels anys noranta no tindria subvenció, però probablement tampoc no n'hauria tingut Pepi, Luci, Bom, l'òpera prima d'Almodóvar, ja que podria semblar excessivament estranya en relació a les normes dels manuals de guió.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.