Tarifes de caragol sense fi

Una vegada més, amb nocturnitat i traïdoria, ens han apujat tarifes de serveis públics de primera necessitat. Tot aprofitant la Setmana Santa, ara, a part de la punyalada del dèficit tarifari general de Cap d'Any, ens fan els retocs trimestrals del gas i del butà (el combustible dels pobres) per valor d'un 4%. I si calgués dissimular encara més, serien capaços de fer allò de «disfressar-se de novembre per no infondre sospites». Així, doncs, es va perpetuant la gran injustícia de repercutir als clients o usuaris en forma d'augments de costos que mai no s'especifiquen ni justifiquen amb transparència. Algú ens ha explicat, per exemple, la formula utilitzada o els conceptes que hi entren? Posem per cas que Endesa declarés com a cost de producció les multes per les apagades que va causar la seva mala gestió i la falta de inversions i el resultat seria que els abonats en règim de mercat captiu i monopoli sense escapatòria possible pagaríem les sancions amb els rebuts corresponents.

Algú ens podria aclarir si Gas Natural incorpora a la tarifa augmentada les eventuals indemnitzacions a les víctimes mortals d'explosions com les de Santa Coloma de Gramenet, Cornellà, Palència, etcètera, que, en conjunt i en el darrers anys, superen i multipliquen les causades per ETA? O bé si hi entren els 111 milions d'euros que, segons l'empresa, va costar la fracassada OPA sobre Endesa sense que dimitís o fos destituït cap directiu, que és allò que normalment es fa quan es comet una equivocació tan perjudicial i colossal? Ens podrien preguntar també si és normal i legítim que una empresa concessionària pugui jugar a especular i fer negocis de casino amb els diners de les nostres tarifes. O bé si no convindria establir, tal com es fa a la Gran Bretanya, que si una empresa té adjudicat el servei d'aigües no pugui, per expressa prohibició legal, dedicar-se a cap altre sector d'activitat. O encara més, si no convindria aplicar el sistema britànic de gestió d'aeroports (v.g. Heathrow) que limita les tarifes a la xifra que garanteix un rendiment màxim de 6% sobre els capitals invertits.

La perversitat del sistema s'acaba d'arrodonir amb el fet que l'administració pública hagi abdicat d'una de les seves indeclinables obligacions que, d'altra banda, és de les poques coses que justifiquen l'existència de l'Estat. M'estic referint a la moneda i al sistema de pagaments, en nom de la protecció del qual es justifiquen actualment als ajuts als bancs i les caixes pagant els contribuents. S'ha acabat aquell temps en què el lecturer passava a comprovar els comptadors de consums i el cobrador venia després amb el rebut a casa. Ara, en la pràctica, no es pot viure sense tenir domiciliats els pagaments en un compte bancari. S'ha acceptat també la validesa del diner de plàstic, és a dir, de les targetes de crèdit. Però cap d'aquestes coses no és gratuïta. Les transferències, els talons, els descoberts, el manteniment de comptes i les comissions desvirtuen el concepte de moneda que l'Estat hauria, en pura lògica, de mantenir en lloc de delegar-lo a uns particulars que, tot usurpant el rol dels poders públics, abusen d'una cessió de sobirania sense control de les comissions que apliquen ni alternativa per als ciutadans que es neguin a pagar mitjançant una entitat financera.

L'any 2009, les comissions bancàries van apujar-se un 27% mentre els governats xiulaven i miraven cap a una altra banda. Voldria pensar que aquest descontrol permissiu d'unes tarifes que modifiquen a l'alça els mateixos interessats no té res a veure amb la denúncia que va fer el mes de gener passat el Tribunal de Cuentas sobre les condonacions de crèdits als partits polítics. La Caixa, que també apareix en aquest capítol, ara ja no en diu condonació sinó refinançament, que no sé si és sinònim de renovació perpètua. En tot cas, és la mateixa Unió Europea la que ha publicat un informe sobre les comissions abusives de les caixes i els bancs espanyols i sobre l'opacitat de la seva aplicació, que és la més cara de tota la zona euro. Lletra menuda, recàrrecs ocults, enganys i violació dels drets dels consumidors dibuixen que això es Xauxa. I que ens anem acostant al model de l'emperador Anastasi de l'Imperi Romà d'Orient, que a primers del segle VI va implantar un tribut o comissió pel dret a respirar.