«Egunkaria»

L'enèsima filtració sobre els treballs del Tribunal Constitucional augura una imminent sentència sobre l'Estatut amb una severa castració química complementada amb una generosa castració quirúrgica. Pel que sembla, podria ser que quan aquest article vegi la llum la maldestra malifeta ja estigui consumada. Però encara que la sentència torni a ser ajornada de forma indefinida, el mal ja està fet. Com ja he comentat en alguna ocasió anterior, Espanya s'ha tancat i el nacionalisme espanyol ja ha assumit les concepcions uniformadores de la dreta més rància. Arribats a aquest punt, tot el que la política espanyola està disposada a discutir és el grau de tolerància amb el qual pot assumir la conllevancia amb el problema catalán. Res més. Ni bilateralitat, ni igualtat de drets lingüístics, ni reconeixement de la diversitat nacional. Tampoc el lideratge o el colideratge econòmic. És el que hi ha. I, més tard o més d'hora, el catalanisme polític haurà de definir un projecte ampli i compartit per donar forma al projecte nacional del nou segle. Sense marcar cap límit que no fixi la voluntat lliurement expressada de la ciutadania d'aquest país.

La pèrdua de credibilitat institucional del Tribunal Constitucional és un episodi més de l'encarcarament i la deriva involucionista de la judicatura a l'Estat espanyol. Però de tant en tant hi ha un brot verd en forma de bona notícia. Aquest és el cas de la sentència de l'Audiencia Nacional sobre el diari basc Egunkaria, clausurat sota l'acusació de vinculació amb ETA. El tribunal, presidit pel jutge Javier Gómez Bermúdez, ha estat rotund. La sentència deixa en molt mal lloc el jutge instructor Juan del Olmo. Estableix clarament que no s'ha pogut identificar la més mínima relació directa o indirecta dels processats amb ETA, i nega que el jutge tingués cobertura legal o constitucional per fer tancar el diari. Alguns raonaments de la sentència són sensacionals. Tota una lliçó de cultura judicial democràtica. En destaco el següent fragment: «Les acusacions han invertit el procés inductiu. Primer s'ha decidit quina és la conclusió, de la qual es predica sense base que és indiscutible. Després es busquen els senyals, vestigis o indicis. I, finalment, es rebutja qualsevol sentit o explicació que no confirmin la conclusió».

La llibertat d'expressió és el nucli de la cultura democràtica, i per això l'absolució de Martxelo Otamendi i els seus companys és una magnífica notícia per a qualsevol demòcrata.