Relíquies culturals nostrades

No sé si resultarà cert, però ho sembla ben bé. Llegint l'últim número de Les Garrotxes, i rellegint els quatre anteriors, tinc la sensació que aquesta publicació i també les d'altres contrades (Gavarres, Alberes, Cadí-Pedraforca) són els últims testimonis coetanis i notaris d'un món que es va extingint sense aturador.

No sé si l'Àngel Madrià i companyia s'ho proposaven en encetar l'arriscada aventura editorial, però la sensació és aquesta, i parlo per mi: em fa l'efecte de llegir en directe els últims testimoniatges vivents d'un món, d'unes feines i d'uns costums que passen avall ràpidament engolits per no sé ben bé què, i ho dic així només per fer-ne via.

Oficis, tradicions, formes de vida i treball, expressions i refranys, manualitats, cuinats i medicines, cançons i poesies, renecs i girs idiomàtics, es recullen en directe i per última vegada, com autèntiques relíquies culturals d'una època, en aquestes excel·lents publicacions que començaven a l'entorn de les Gavarres i ara es van estenent pel territori. N'he parlat amb gent i tothom ha estat d'acord en el fet de trobar-se davant el resum d'un món que desapareix, i també en un altre fet: que la revista presenta una qualitat altíssima, és molt llegidora i toca el filament de la sensibilitat enyoradissa (sobretot als que ja tenim edat per enyorar-nos de forma cada vegada més sensible –o sensiblera, si volen). Ara, a aquestes altures, quan hem perdut tantes farcellades pel camí, ens anem adonant de quin país i, sobretot, de quina gent tenim o teníem. És com un clam de decepció presentat de forma atractiva, no pas per plorar-hi a sobre sinó per no oblidar les arrels per sempre. Naturalment, amb la marxa que portem, canviaran més les coses i no sabem fins on. Tal com diuen els italians, chi vivrà, verrà.