Un carril per a tu sol, Jordi

Per a un adolescent de comarques, arribar a la Barcelona del franquisme agònic devia ser com la primera visió de Manhattan per a un músic negre del Sud. Diu la llegenda del renom americà que la Gran Poma se'ls clavava a la gola i no els deixava empassar. Dimensions espaterrants, allà i aquí. I més encara, si aspiraves a periodista i escoltaves segons quins fenòmens del micròfon. Sentir aquella Ràdio Joventut era un espectacle continu de Cole Porter a Broadway, amb les veus de Pallardó, Bachs o Jordi Estadella, Tito B. Diagonal. La banda sonora inigualable d'Al Mil por Mil o El Clan de la Una, escola de bon gust, pedagogia per ones, pura llibertat i estil europeu. Ja que no ens ho donareu, ens ho prenem. Catalaníssima ràdio de bandera feta en castellà, devoció i litúrgia per al jovent ansiós de perdre la por i guanyar, per fi, en alguna cosa i significar-nos com no ho havien pogut fer els pares, porucs per obligacions com nosaltres érem inconscients per inconsciència.

I cada mitjanit arribava el moment estel·lar d'en Jordi i el seu alter ego, Tito B. Diagonal, aquell pijo rematat que reivindicava un carril exclusiu a l'avinguda del Generalísimo Franco (per si us n'heu oblidat) dedicat a gent com ell, propietaris de Lamborghinis Urraco. Ens trencàvem el pit de riure, en la complicitat dels missatges entre línies, autèntics molotovs contra aquella misèria moral que encara avui sembla perdurar. Quin reforçament d'ànim significava intuir que els germans grans ens guiaven a força de lucidesa i enginy. Després, ja en temps de vot, li arribaria la tele, la popularitat i els programes més lleugers, de consum familiar. La púrpura del personatge públic amagava la realitat humana de l'excel·lent persona. Les qualitats de la bonhomia, del lletraferit encuriosit, del bon vivant, d'aquell do gairebé diví de la veu amb els tons, les tecles i la versatilitat del piano. La tele, que tot s'ho menja, tapà que era pura història de la ràdio, propietari d'un savoir faire únic, admirat per milers de seguidors avui madurs, segurament emprenyats i de tornada. Ara, si hi ha justícia amb la gent sagaç que cultiva el sentit de l'humor, serà premiat amb un carril per a ell sol allà on l'ànima i l'esperit el condueixin. Els seus oients, virtuals o presencials, recordarem el seu to greu i aquelles nits màgiques de complicitat trapella amb la ràdio anti i contra. Merci per regalar-nos talent de grans i ensenyar-nos com anava la vida de joves, Jordi.