la tribuna
El cine com a malenconia
Carlos Losilla aporta una tesi doctoral sobre la modernitat cinematogràfica com una experiència de dol i de crisi
Losilla, però, constata una malenconia derivada de la consciència que aquest trencament del cinema modern amb el de gènere potser comporta la mort del cinema
Qui ara em llegeix, potser també ha assistit alguna vegada a la lectura d'una tesi doctoral. Si aquest no és el cas, espero que em continuï llegint, perquè no haver-ho fet no li ha de representar cap obstacle. Jo he assistit a moltes lectures de tesi. Si m'és possible, ho faig sempre que en fa la lectura un amic o una amiga. A tots els ha costat molt escriure-la i m'agrada donar-los suport quan el protocol d'una tesi estableix l'existència d'un tribunal que et reafirma que estàs a favor del doctorand, en la mesura que aquest ha de fer una defensa del seu text. Fa molt poc, a la facultat de Comunicació Audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra, Carlos Losilla, que fa molts anys que escriu sobre cinema amb lucidesa malenconiosa i una exquisidesa de gran narrador, va defensar la seva tesi, titulada La invenció de la modernitat. Ho diré de manera tan simplificadora que pot arribar a ser equívoca i enganyosa: la modernitat en cinema es determina com una ruptura de les formes narratives clàssiques, que s'havien establert amb els codis de gènere. Posem-hi que el cinema modern (amb la figura referencial de Rossellini, amb les aportacions de Bergman i Antonioni, amb les aventures de les nouvelles vagues) va trencar amb el cinema de gènere per concedir-se llibertat, acostar-se a la realitat, respirar com la vida, aprofundir en la complexitat del que som. Losilla, però, constata una malenconia derivada de la consciència que aquest trencament potser comporta la mort del cinema. Des d'aleshores, sense oblidar l'aparició progressiva d'altres imatges que l'han relegat a un paper més o menys secundari dins de l'audiovisual, el cinema sempre ha estat en crisi. Des d'aleshores, considera Losilla, el cinema és una experiència de dol. Així ho vaig entendre en la defensa de la seva tesi, al final de la qual, mentre contestava les intervencions dels membres del tribunal, Losilla va comentar que una pel·lícula com Gerry (una de les grans obres aportades pel nord-americà Gus van Sant en els últims anys) és un exercici de malenconia protagonitzat per dos nois que vaguen per un paisatge on temps abans el cinema hauria realitzat un western. I vaig pensar que allò que volia dir és que, amb la consciència de les ruptures de la modernitat, hi ha cineastes que consideren impossible fer cinema «com abans», mentre que aquells que en fan conviden a la nostàlgia.
Tot just un dia abans que Carlos Losilla, crític de cinema en diversos mitjans (com ara la revista Cahiers du cinema i el diari Avui), autor de diversos llibres (El cine de terror, La invención de Hollywood i, a propòsit de Fritz Lang, El sitio de Viena) i professor de teories del cinema a la Pompeu Fabra, defensés la seva tesi doctoral, havia tornat a veure Pierrot le Fou, una de les pel·lícules amb les quals, als anys seixanta, Jean-Luc Godard va jugar amb el referent del cinema de gàngsters amb una estimulant llibertat, que li permetia encabir-hi cites cinèfiles, però també reproduccions de pintures (Renoir, Picasso, Matisse) i fragments dels llibres que li agradaven. Amb una llibertat amb la qual, de cop, Ana Karina es posa a cantar. El cinema reinventant-se i mostrant-se: Jean-Paul Belmondo girant-se per adreçar-se a l'espectador, Ana Karina mirant a la càmera. Em va tornar a fascinar: Belmondo i Ana Karina, tan joves, fugint amb un cotxe vermell cap a la vida, que sempre s'escapa, que mai no satisfà. I és així que, sentint-me novament fascinada, a la vegada em vaig sentir inquieta: al capdavall, la seva fugida cap a la vida és impossible i, al final de l'escapada, hi ha la mort que olorava Belmondo. Aquest hi interpreta un personatge doble (d'una part, un home que llegeix, escriu i pensa; de l'altra, un personatge que roba i mata com si estigués en un film d'acció, però amb l'aire d'un vell film còmic) en la mesura que el seu nom és Ferdinand, però Ana Karina (Marianne Renoir és el nom pictòric del seu personatge) el rebateja constantment com a Pierrot le fou. Aquest Pierrot (una figura llunàtica i així és que malenconiosa) no es pinta la cara de blanc, però al final se la pinta de blau abans de lligar-se al cap uns cartutxos de dinamita i matar-se.
L'endemà, encara que fos a propòsit de les Histoire(s) du Cinema, rodades molts anys després, Losilla va parlar de Godard com un dels grans cineastes de la malenconia. I vaig repensar Pierrot le Fou entenent el regust malenconiós que va deixar-me: Fugint cap a la vida, el cinema s'acosta a la mort?
