Ni roses, ni llibres

Ara que ha passat un temps prudencial des de la diada de Sant Jordi i ningú no ens podrà acusar de fotre enlaire el negoci, podem dir, fent ús de la llibertat d'expressió, que l'invent de les roses i els llibres, tal com ha quedat fixat, és un succedani de la idea inicial (en el cas dels llibres) i un exponent del comerç injust (en el cas de les roses). És a dir, que ja podrien anar desmuntant les paradetes i plegar aquesta maniobra de fer-nos passar pel país llibresc i floralesc que no som. Òbviament, quan milers i milers de persones s'aboquen al carrer seguint compulsivament l'olor de la tinta i el perfum rosaci, creguts que acompleixen amb la tradició, es fa difícil argumentar la necessitat de pensar-s'ho dues vegades abans de convertir el gregarisme de mercat en la forma de vida preferida dels catalans. Això del dia del llibre, ho va inventar, a la dècada dels anys 20 del segle passat, un valencià (Vicent Clavel) resident a Barcelona i vocal de la Cambra Oficial del Llibre d'aquesta ciutat, en homenatge a Miguel de Cervantes. Sota la dictadura de Primo de Rivera, el rei Alfons XIII va acollir la iniciativa i va signar el decret de creació de la Fiesta del Libro Español. Així va néixer la cosa, i se celebrava a l'octubre (mes del naixement de Cervantes), si bé, a diferència d'ara, una de les obligacions d'aquella festa era que, aquell dia, a totes les escoles es dediqués una hora sencera a la lectura (ara es dedica una setmana sencera a construir dracs de cartró). No va ser fins a la dècada següent que la festa es va traslladar de l'octubre al 23 d'abril (data de la mort de Cervantes), perquè el temps era, en teoria, més apte per sortir al carrer. I així ha quedat, un dia de primavera, més per incrementar l'estadística de facturació del Gremi de Llibreters que els índexs de lectura de la gent (ara en diuen la ciutadania). Un dia per comprar llibres aquells que no en compren cap altre durant l'any i que, a sobre, el que compren aquell dia tampoc no el llegeixen, perquè el regalen.

Pel que fa a les roses, el fenomen és encara més fals, perquè, de la transacció econòmica, no se n'aprofita ni tan sols l'economia productiva. Segons hem sabut gràcies a un esplèndid escrit de David Minoves al seu bloc: «Més del 60% de les roses que es venen a Catalunya són importades de Colòmbia, l'Equadors i altres països, on sovint són cultivades en condicions d'explotació laboral, intoxicació, contaminació mediambiental i desigualtats.» Apa, tradició! I això sense tenir en compte que, tradicionalment, les roses no floreixen a Catalunya, almenys, fins ben entrat el mes de maig.