La lliçó de la neu

Recordeu la flonja flassada blanca que la neu va estendre sobre el país? L'albor de la tofa de la neu –que diu el clàssic– tot ho embellia, tot ho igualava. Però de sobte es va tornar neu de tempesta i, com si estirés la manta blanca, va destapar lletjors i brutícies que abans no es veien. El país semblava tan feble i tan lleig, que desitjàvem que no fos el nostre. Mai més!, vàrem cridar unànimes.

Mai més què? Mai més foscor, fred, incomunicació, angoixa, per culpa no pas de la neu sinó d'allò que la neu destapava: infraestructures precàries, serveis negligents, promeses incomplertes, informació improvisada, poblacions indefenses, responsables invisibles. La neu innocent resultava perversa pel mal que feia, però la neu perversa es tornava bona, perquè ens descobria el paisatge real.

Les consultes sobiranistes són com la neu primera que tot ho embelleix. Ens deixen decidir si volem un paisatge de blancor normalitzada de país sobirà. Tapen el tabú que ens prohibeix de preguntar-nos si volem ser un estat independent integrat a Europa. A l'imaginari dels catalans hi neva llibertat de decidir sobre el futur de la nació. Quin goig poder respondre a la pregunta de les preguntes: «Voleu o no voleu la plenitud de poble com tots els altres pobles respectats del món?»

Però la neu també destapa lletjors. «Altra volta les consultes sobiranistes. Fins quan?», diuen derrotistes i impacients. No té sentit preguntar-nos si volem la independència d'un Estat que ens vol assimilar d'ençà de la conquesta bèl·lica de 1714 i quaranta anys sota la bota de Franco. Un Estat que no desactiva cap ressort assimilista: Tribunal Constitucional, Llengua, Exèrcit, Diplomàcia, Justícia, Monarquia, Banc d'Espanya, Universitat, Loteria, Església, Lliga de Futbol...

Però amb la neu també reapareixen els antisobiranistes. N'hi ha de descarats, que ni tan sols renoven l'argumentari negacionista de la nació catalana. N'hi ha de camuflats. Callen o s'hi oposen amb l'argument de la inoportunitat. Independència? I tant! Però ara hi ha coses més importants. També els porucs i els cansats estan tips de consultes que posen en evidència la seva covardia.

A vegades neva dintre meu i el paisatge de la meva nació es cobreix de blancor sobirana. La neu no triga a fondre's i llavors surten arbres trencats i lletjors de tota mena. Però tant me fa. He après la lliçó de la neu i cada dia voto que sí al projecte català d'independència.