La tàctica de l'estruç

La sociovergència està que trina. La sociovergència s'ha escandalitzat perquè Esquerra ha gosat sortir del guió. La sociovergència ha recuperat una d'aquelles actituds reactives que ja coneixíem, només cal evocar la defensa aferrissada de l'Estatut pactat a la Moncloa que van fer i que tots havíem de sortir a aplaudir malgrat les carències i les renúncies explícites. Estatut que ens van vendre com si fos la panacea i que alguns van voler utilitzar com a moneda de canvi per presidir la Generalitat.

En el present cas, per a uns i altres, ara és la proposta per renovar els membres del TC la que pretenen fer passar per ser la gran resposta al final d'un viacrucis que en data d'avui ja sabem com s'ha d'acabar: la segona retallada a l'Estatut, en aquest cas protagonitzat per un grup de magistrats designats a dit per PSOE i PP. No s'hi val a oblidar que la sentència de l'Estatut no va prosperar no pas perquè la majoria de magistrats estiguessin en desacord amb la sentència que es plantejava (que retallava severament i interpretava a la baixa l'Estatut) sinó perquè consideraven que era insuficient i que havia de ser molt més contundent contra l'Estatut. L'única actitud digna hauria estat la inadmissió dels recursos múltiples d'inconstitucionalitat contra l'Estatut que havia estat plebiscitat pel poble de Catalunya. Però som coneixedors que aquesta és una decisió que no se la van plantejar ni com a possibilitat.

Esquerra no només no ha obstaculitzat l'acord per renovar el TC que havien plantejat CiU i PSC, més ICV, sinó que l'ha votat favorablement. La decisió d'Esquerra de no encapçalar la proposta ha estat el pretext per a una litúrgia de gestos i discursos abrandats de gent d'ordre esquinçant-se les vestidures en nom de la unitat i el catalanisme; tot i que en privat, però és que també en públic, els mateixos impulsors admetien que estem davant un brindis al sol. Per què quin sentit té fiar l'estratègia a substituir uns botxins per uns altres? És així de clar. I no es tracta de cap especulació, ni de voler-se avançar als esdeveniments, és la crònica d'una sentència anunciada. I sabent-ho per avançat bé cal obrar en conseqüència. A què vénen tants escarafalls, doncs?

Primer, Esquerra hi votarà favorablement. No hi posarem pals a les rodes. Si n'hi ha que s'entossudeixen a anar per aquí, ja trobaran a Madrid qui els barrarà el pas. Altra cosa és que se'ns vulgui fer combregar amb rodes de molí. L'Estatut està sentenciat perquè el TC, PP i PSOE, han decidit rematar-lo. La proposta del Parlament és la d'aquell metge que tracta un pacient terminal i que, sabent que no el pot guarir, es proposa d'allargar-li l'agonia recorrent a una darrera bombona d'oxigen per mantenir la respiració assistida, fins que els gestors de l'hospital decideixin desconnectar-lo. Doncs bé, insisteixo, no ens oposem a les mesures pal·liatives. Però que de cap manera ens vulguin fer combregar amb aquesta teràpia quan sabem del cert que no sanarà el malalt. Ho sabem nosaltres, ho saben els impulsors de l'acord i ho saben tots aquells que han escenificat aquest lament tan interessat com estèril amb què s'ha volgut distreure la parròquia posant tots els focus sobre Esquerra.

La veritat, el que hi ha darrere la proposta de renovar el TC és la voluntat de guanyar temps, únicament. El temps suficient per celebrar eleccions catalanes que no estiguin condicionades per una sentència del TC dinamitant l'Estatut. És la por d'acceptar l'embat de plantejar obertament que la via autonomista és un carreró sense sortida. O pitjor encara, un camí subjecte a una amenaçant involució com la que sembla bategar rere les ànsies de la majoria de magistrats del TC partícips d'un nacionalisme espanyol que s'ha rearmat i que advoca per una Espanya que detesta el pluralisme.

No podem defugir el debat xutant la pilota endavant. Aquesta no és la solució, sinó més aviat la tàctica de l'estruç, que quan se sent amenaçat amaga el cap sota l'ala. El TC i la seva sentència contra l'Estatut són història, ja són el passat. El present passa per assumir que no hi ha via autonomista ni federalista viable senzillament perquè des de l'altra banda no hi cap mena de voluntat d'entesa. El futur, per tant, només pot passar per desprendre'ns d'aquest llast que és Espanya i albirar un nou horitzó que ens ha de permetre, a través de l'exercici del dret a decidir, aconseguir la plena sobirania nacional com un estat més de la Unió Europea.