Els últims de la fila

La crisi ha deixat les parets mestres de casa al descobert, penjades. Ha col·locat la meitat del país al llindar de la pobresa i massa gent sota mínims. Els més desprotegits són els immigrants, aquest col·lectiu que sense estridències, amb els papers mullats, se'n cuidava de realitzar els oficis que tothom rebutjava, i que ara es perd el cul per recuperar. Massa temps omplint-nos la boca de solidaritat, d'integració, d'interculturalitat, però quan les vaques són magres sembla que tots aquests afanys s'esvaeixen o simplement s'arraconen a la cuneta en espera de temps millors. Les desigualtats entre rics i pobres sempre han existit, a partir d'ara possiblement la frontera estarà més marcada i no hi haurà una classe mitjana que faci de massilla per tapar forats. Mentre això passa, s'haurà de conviure amb una nova classe de pàries, que ara comença a germinar, els últims de la fila, que es mengen el que altres deixen, que no tenen drets i són expulsats poc a poc del sistema. Una classe discriminada socialment com la que existeix des de fa segles al Japó i que anomenen buraku. Aquests són compatriotes japonesos que, segons la fe budista, realitzaven tasques que consideraven impures. Treballaven en escorxadors, com enterramorts, com a botxins o com a guàrdies urbans. Eren obligats a portar roba diferent de l'altre gent i se'ls va mantenir als seus barris, aïllats de la resta. Els buraku van ser oficialment alliberats l'any 1871, coincidint amb l'abolició de l'esclavitud a tot el món. Però les condicions de vida i els nivells d'educació i benestar d'aquesta classe social han estat sempre per sota de la mitjana nacional. Ho lamento pels que aventuraven un president de la Generalitat negre, groc o de tots colors, perquè hauran d'allargar el termini fins que passi aquesta fera ferotge econòmica i torni a brillar el sol.