la tribuna

Més petons i menys pastilles

Una enquesta del Ministeri de Sanitat posa de manifest que la gent gran, la tercera edat, els avis, no volen viure en residències i que valoren per sobre de tot la independència i viure a casa seva, encara que sigui sols

Una societat que sobrevalora una certa imatge de ser jove té el perill d'instal·lar-se en un sentiment d'ancianofòbia

Val més sol que mal acompanyat. Quantes vegades no hem sentit aquesta dita? Doncs això precisament és el que deuen pensar nou de cada deu avis, exactament un 87,3% dels vuit milions de ciutadans de l'Estat espanyol més grans de 65 anys. Així ho reflecteix l'enquesta que ha elaborat el Ministeri de Sanitat i que posa de manifest que la gent gran, la tercera edat, els avis, no volen viure en residències. I que valoren, per sobre de tot, la independència i s'estimen molt més –si s'ho poden permetre, un 83% segons les dades del ministeri–, viure a casa seva, encara que sigui sols. Tot i que a mesura que es van fer grans, tornen a conviure amb els fills, sobretot amb les filles. Fa uns anys, Els Pets van retratar en una cançó la realitat de moltes persones que pertanyen a aquest col·lectiu. La lletra narrava la vida monòtona i solitària d'una àvia en una residència que quan arriben les visites dels altres avis «posa la ràdio forta i fa com qui té amigues» perquè fins ara «el fill gran la trucava, però ara ella no hi sent; la petita amb tanta canalla no té temps d'anar-hi». I ella mira de reviure uns records que se li esborren i que la malaltia els va emboirant. «Asseguda al costat d'un llit estrany, ella es mira d'una capsa cansada de guardar fotografies les mirades d'uns nens que riuen, ben aferrats a una dona amb la fesomia que de segur li és familiar.» La cançó continua reflectint les seves preocupacions quotidianes: «Amoïnada perquè no troba enlloc les sabatilles, pensa que necessita més petons i menys pastilles», diu la rima d'una contundència aclaparadora: el que no ho curi l'amor no hi ha medecines que ho puguin remeiar. I la cançó acaba amb una tornada que posa de manifest la realitat social que entre tots plegats hem anat creant: els anem arraconant. La crua realitat és que, per moltes campanyes que hi hagi perquè aprofitin el temps que tenen, els fem sentir inútils, la societat –és a dir, nosaltres– els fem notar que fan nosa: «Gent gran, / procurant no fer nosa, / tirant amb poca cosa. / Els Reis els portaran per Nadal / reuma i soledat, / com cada any.»

També els podria dir, però, que l'altre dia els avis del Casal Rock de TV3 interpretaven amb coneixement de causa una altra cançó dels de Constantí que, venint d'ells, dels avis vull dir, era tota una declaració d'intencions: «Massa jove per fer-me gran!». Tot plegat em porta a preguntar-me: per què arraconem la gent gran? Alguna cosa hi deuen tenir a veure les teories catastrofistes sobre l'envelliment de la població i que, vulguin o no, comporten que els vells se sentin culpables davant les altres generacions, que fan recaure sobre ells els estereotips de generar despeses i de ser una càrrega social i familiar. On queda l'experiència, la saviesa, la paciència, l'observació, la lentitud, les conviccions, els valors, el sacrifici, en definitiva l'exemple, el referent d'aquells que ja ho han viscut i dels quals ens convé aprendre'n? Una societat que sobrevalora una certa imatge de ser jove té el perill d'instal·lar-se en un sentiment d'ancianofòbia. Un terme que no és ni meu ni és nou, però desgraciadament el trobo molt encertat per definir aquesta situació. La paraula, ancianofòbia, se la va inventar un científic nord-americà l'any 1973 en adonar-se d'un conjunt d'actituds negatives cap a la gent gran entre els joves i la gent de mitjana edat. El doctor Butler va advertir que aquests dos col·lectius patien d'una intranquil·litat profunda –gairebé repulsiva– a envellir i a mirar amb cert disgust i angúnia tot allò relacionat amb la vellesa que, al seu entendre, anava indefectiblement lligat a la malaltia, la incapacitació, i a transformar-ho en una por a la fragilitat, a la inutilitat, a la impotència. És aquella contradicció que sembla que presideixi la nostra vida, les nostres accions, tant les més quotidianes com les més transcendents. Tots volem arribar a vell, però ningú no ho vol ser.

Fa uns dies vaig escoltar Marcos Ana, pseudònim del poeta Fernando Macarro Castillo. Un dels símbols de la cultura antifeixista deia ara fa uns mesos, amb motiu de la celebració dels seus 90 anys, que les persones tenim l'edat que exercim. I la majoria d'avis exerceixen de persones grans amb un esperit jove, perquè és com es troben: amb ganes d'aprofitar el temps, perquè només s'és vell quan es té més alegria pel passat que il·lusions de futur.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.