Visca el Barça!

No puc –ni vull– sostreure'm a l'ambient feliç d'aquests dies, després de la victòria del Barça en la lliga. A diferència d'altres ocasions pretèrites, l'equip més representatiu del cap i casal ha portat a terme una temporada d'una gran regularitat, ha fet bones golejades, ha practicat un excel·lent futbol –per mi és el virtual guanyador de la Champions, després de l'antifutbol dels homes de Mourinho–, i fins i tot a aquells per als quals l'esport no ha estat mai el nostre fort, ens ha caigut la bava contemplant l'espectacle. Hem vist i escoltat un entrenador excepcional, senyor, culte i prudent, i un equip bàsicament del planter que ha estat l'admiració. Tot això té un gran mèrit. Ja sabem que, quan algú escull un ofici, té l'obligació de realitzar-lo tan bé com sigui possible. Però no sempre s'aconsegueix. I en aquest cas, s'ha fet veritat. (Malgrat tot, continuaré pensant sempre que aquests jugadors i els altres estan pagats desmesuradament, i que, si això no es revisa, ara que estem en crisi –i d'aquests ningú no en parla–, estem perpetuant arreu del món una injustícia social.) El plaer de veure que a Catalunya tenim alguna cosa que podem clavar per la cara dels de l'altra banda de l'Ebre ens ha fet vibrar d'allò més, i segur que, sense amagar-ho, o de forma dissimulada, alguna llagrimeta fàcil s'ha escolat dels ulls de molts aficionats. És aquella llagrimeta que voldríem poder dedicar a les consecucions dels grans objectius nacionals i que sempre hem d'acabar contenint. Però compte, perquè darrere la decepció del Real Madrid, que encarna i concentra, en general, la prepotència carpetovetònica, ja hi ha un altre equip, allà a baix, que està fent el preescalfament i li estan aplicant els millors massatges, i que ell mateix es farà d'àrbitre. Aquest equip s'anomena Tribunal Constitucional, i amb l'Estatut ens farà la golejada compensatòria. I tots cap a La Cibeles…