Incorregibles

Sovint s'acusa els governs de Catalunya (abans de CiU, ara del tripartit) de victimisme i d'insolidaris. Però a fe que hi donen peu, només cal veure el nou episodi del Tribunal Constitucional (TC) pel que fa a la sentència sobre la constitucionalitat de l'Estatut de Catalunya. La seva presidenta, María Emilia Casas, ha convocat un ple de la sala per dimecres on es discutirà l'esborrany redactat pel nou ponent, el conservador Guillermo Martínez. Atesa la tradicional lentitud de l'alt tribunal no deixa de sorprendre la rapidesa que ha tingut el vicepresident de l'organisme a l'hora redactar aquest nou esborrany. Deu ser que la Maestranza de Sevilla és una font d'inspiració d'efectes miraculosos. En tot cas, tampoc no sembla que en aquest cas el nou redactat disposi d'una majoria per ser aprovat. I això que eleva a 22 els articles declarats anticonstitucionals (en la darrera redacció eren només 15). Haurem, doncs, de convenir que la distinció, tan grata als mitjans de comunicació, entre jutges progressistes i conservadors es queda curta i entre aquests últims caldrà potser distingir entre conservadors i ultraconservadors. En fi, que continua el joc dels disbarats i el menyspreu a l'opinió expressada pels ciutadans de Catalunya i per un text aprovat pel Parlament de Catalunya i les Corts espanyoles.

Però el poder judicial espanyol (a Espanya la denominació és poder judicial i no pas administració de justícia) és motiu també aquests dies de noves actuacions que deixen bocabadat tothom (d'ací i de l'estranger). En efecte, el passat dia 14 el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) suspenia el jutge de l'Audiencia Nacional Baltasar Garzón a conseqüència del judici oral obert contra ell pel magistrat del Tribunal Suprem Luciano Varela per presumpta prevaricació en posar en marxa una investigació sobre els crims del franquisme. Haig de confessar que el personatge del jutge estrella no em desperta una especial simpatia atesa la seva actuació contra joves nacionalistes catalans arran dels Jocs Olímpics de Barcelona de 1992, o la seva particular visió del conflicte basc on considera que gairebé tot el que es mou entorn de l'èuscar forma part d'ETA, la qual cosa va facilitar el tancament d'alguns diaris i la detenció de figures rellevants de la cultura basca, o la massa sovint deficient instrucció de sumaris que després queden en no res, o la seva discutible actuació política, o el seu afany de protagonisme mediàtic. També és cert que la seva actuació resultà fonamental per posar al descobert la trama dels GAL o per fer passar una mala estona al dictador Pinochet. Tanmateix, pros i contres a banda i més enllà de la legalitat jurídica dels mecanismes utilitzats per a la seva suspensió, el que resulta incomprensible i injustificable és que la suspensió li arribi precisament per haver iniciat una investigació sobre les víctimes de la dictadura. Incomprensible i immoral, tal com han posat en relleu diversos mitjans de comunicació estrangers.

Per últim, el president del govern espanyol ha decretat una sèrie de mesures per fer front a la crisi que carreguen contra els més febles (pensionistes, funcionaris, etcètera) i no pas contra els responsables últims de la crisi, que no s'estan de fer públics els immillorables resultats obtinguts els darrers anys i el primer trimestre de 2010, mentre el nombre d'aturats augmentava dia a dia en proporcions insuportables. Però, ves per on, per al cap de la CEOE, Gerardo Díaz Ferrán, que deixà a l'atur i sense cobrar centenars de treballadors i sense possibilitat de viatjar als seus països per vacances malgrat haver pagat el vol milers d'immigrants, les mesures encara no són suficients i, només faltaria, arremet contra les autonomies, a qui reclama reduir les despeses per fer front al dèficit espanyol. En altres paraules, ara resultarà que el cost de la crisi l'haurien de pagar també les autonomies, deixant així en paper mullat tot el que es va aconseguir després de mesos de negociació per arribar a un nou model de finançament.

I és que, en suma, són incorregibles, i encara volen que hom els rigui les gràcies i se sorprenen que la desafecció política vagi en augment i que, en el cas de Catalunya, l'opció independentista sumi cada dia que passa nous adeptes. Simplement, no tenen remei.