Hamlet ens treu de dubtes

Els que formem cua al celler de la Biblioteca de Catalunya del carrer Hospital de Barcelona per assistir a la representació de Hamlet el mateix dia i a la mateixa hora en què es disputa el partit de futbol que ha de fer el Barça campió de lliga no som uns esnobs que ens vulguem fer els interessants, no som uns freakis amb intenció de portar la contrària i distingir-nos de la plebs que a aquesta hora és a l'estadi o als bars per seguir el partit. Som una colla de momentanis desgraciats que com que hem hagut de comprar les entrades amb molta anticipació i com que els organitzadors del campionat de lliga no anuncien el dia i l'hora dels partits fins molt tard ens movem ara en el dubte de si entrar a veure Hamlet o no entrar; de si aprofitar l'entrada o anar a un bar a veure el partit. Encara no ha començat res i ja tenim servit el to be or not to be.

De fet, alguns han pres la segona opció perquè mentre a la taquilla diuen que no hi ha entrades, a la sala es veuen vuit o deu cadires buides. El senyor que seu al meu costat es posa un auricular a l'orella per connectar-se amb el camp. La seva dona li diu que això no es fa, i ell li promet que quan comenci la funció se'l traurà. No es pensin que les dones siguin més insensibles al futbol que els homes. Es veu una samarreta blaugrana a la platea, i la porta una noia. Fragilitat, tens nom de dona.

La gent mira les parets del lloc on som per calibrar-ne la consistència. L'edifici gòtic que ens acull presenta uns murs molt robustos. La plaça de Catalunya és a prop. Quan el partit acabi, i en cas que el Barça l'hagi guanyat, ¿arribaran fins aquí les manifestacions sonores d'alegria? Ja deuen entendre que la gent es fa aquesta pregunta confiant que els crits i petards travessin la pedra i se sobreposin al text de Shakespeare.

L'obra comença. En la foscor s'observa la claror d'uns mòbils. Semblaria que els seus propietaris els estan posant en silenci i en realitat els programen perquè emetin un avís quan hi hagi gol.

Julio Manrique fa de Hamlet en el muntatge que ha dirigit Oriol Broggi, el Broggi que ja va quedar ponderat aquí fa unes setmanes amb motiu de la representació de Natale in casa Cupiello en aquest mateix escenari. Aquest noi passa de la comèdia a la tragèdia com qui passa de fer un plat de raviolis de primera a un guisat de festa major. Amb quatre fustes, unes canyes i un cert esperit irreverent aixeca un Hamlet en aquests soterranis que el Teatre Nacional no atraparia per molts diners que hi invertís i ni que posés tot l'exèrcit de Fortimbràs sobre l'escenari. Julio Manrique és el millor Hamlet que s'hagi vist a Catalunya en els darrers anys o almenys que jo hagi vist. Quan vam fitxar Josep Maria Flotats vam tenir l'esperança que després del Cyrano, l'actor format a la Comédie ens arribés a oferir un Manelic o un Hamlet memorables. Se'ns va enfadar, se'n va anar a Madrid i de tant en tant el veiem per aquí amb unes obres de cinc quarts on dos homes seuen al voltant d'una taula mirant com crema una espelma. Mentre en Flotats se'ns ha apagat, aquí tenim un planter d'actors i directors joves que s'atreveixen amb Shakespeare com allà a l'estadi Pep Guardiola i els seus nois planten cara a qui sigui.

D'això parlàvem. I el Barça, què? Què fa el Barça? Se sent un petard llunyà. Pot voler dir el contrari del que sembla perquè hi ha aficionats del Madrid amb molt mala intenció. Hamlet s'asseu en un banc, encén un cigarret i inicia el «ser o no ser». Molt bé, ara no discutirem que està molt bé, però paraules, paraules, paraules. I el Barça? Quin és el seu ser o no ser, que també és el nostre?

La fi del primer acte coincideix amb el final del partit. Falten deu minuts per a les nou. Tothom ha consultat el rellotge. Al moment d'anar a sortir d'escena, Hamlet rep una nota de mans d'Horaci. S'encara al públic, alça els braços i exclama: «Quatre a zero.» Shakespeare tenia moments genials.

S'entendrà que, havent-nos Hamlet tret de dubtes, el públic acceptés amb un esperit molt reconfortat les vuit morts que el segon acte té reservades, inclosa la del protagonista. Normalment cada espectador entra a veure una obra amb un estat d'ànim que no ha de coincidir forçosament amb el del veí. Diumenge passat, els espectadors de Hamlet érem un sol home expectant al primer acte i un altre sol home, alegre i xiroi, al moment que la tragèdia es consumeix. Des de l'època en què va ser estrenada, Hamlet no havia estat mai vista en condicions anímiques tan uniformes i capiculades.

Els morts estesos a terra es van aixecar per saludar. Van ser molt aplaudits, i, un cop van haver sortit, els altaveus del teatre van oferir l'himne del Barça. Semblava com si als actors i a tot el personal de la companyia els sabés greu haver-nos entretingut tanta estona mentre el partit es descabdellava o com si ens agraïssin l'atenció. Que no passin ànsia. Els grecs deien que després de la contemplació d'una tragèdia els espectadors sortien amb l'ànima neta i alliberada. Diumenge nosaltres vam tenir doble satisfacció catàrtica.