El capitalisme ens refunda

A la tardor del 2008, llavors que semblava que el sistema financer s'ensorraria i que els bancs farien fallida, vam sentir a parlar molt de la refundació del capitalisme. A la fi ha resultat, com era de preveure, que ningú no ha refundat el capitalisme sinó que el capitalisme ens refunda a nosaltres. D'aquella fantàstica refundació, en parlava, sobretot, Nicolas Sarkozy, que aleshores semblava que havia de capgirar el món. Però Sarkozy s'ha calmat, ha baixat de revolucions i últimament té una presència més discreta. També escau recordar que el president Zapatero va declarar, solemnement, que l'estat garantia tots els comptes corrents i dipòsits domiciliats en bancs i caixes de l'Estat espanyol fins a 100.000 euros. Ara es poden comprovar les dimensions fenomenals del farol de Zapatero. Sort que no va haver de complir la promesa. Hauria resultat la més grossa i definitiva de les seves butllofes. Contents i enganyats, com sempre. Al capitalisme, doncs, no li fa pessigolles ningú, no el refunda ningú ni el colla ningú. En aquest sentit, la nostra única i minsa esperança són Alemanya i Angela Merkel. Ja ho veurem... El capitalisme imposa la seva llei sobre els estats mitjançant el mercat de capitals. A través de les xarxes informàtiques, el mercat circula, en constant i vertiginós moviment. Omnipotent i omnipresent, totpoderós i sempre vigilant, com la imatge divina d'aquelles religions que van regir la vida de les persones durant segles. El capitalisme mana, fa i desfà, i ara exigeix que s'incrementi el ritme en les retallades de l'estat social. Res de nou, res d'estrany. És el gran objectiu des que es va ensorrar el comunisme i des que es va crear aquesta nova configuració que anomenen globalització. Els drets socials de què es gaudia a l'Europa occidental a finals dels anys 80 –a una escala diferent en cada país, òbviament– eren més generosos que els que tindrem a finals del 2010. I s'aniran aprimant. La reculada no s'ha acabat. A cada crisi perdem un llençol i ens empassem amb resignació les tristes noves. Però les botigues encara són plenes i, mentre ens quedi un euro, ens abraçarem al consum.