opinió
«Cafè (independentista) per a tothom»
Cada aparició d'un nou grup o grupet és presentada per determinats mitjans com una altra «divisió de l'independentisme» amb l'objectiu que els electors sobiranistes acabin tornant a votar els partits «de sempre»
Durant la transició espanyola, com que la pressió popular a Catalunya i el País Basc a favor de la recuperació dels respectius estatuts era intensa, Espanya es va veure obligada a concedir l'autonomia a aquests territoris, ja que democràticament no s'hauria entès que s'hi hagués negat. Als dirigents espanyols se'ls va acudir, però, una manera de diluir les reivindicacions nacionals de catalans i bascos: atorgar també l'autonomia a totes les regions de l'Estat.
Aquesta generalització del sistema autonòmic va derivar en el conegut cafè per a tothom, una manera d'igualar per baix el sostre autonòmic i convertir tota reivindicació nacional catalana o basca en un privilegi inacceptable per la resta. Aquesta estratègia, la de la generalització, ha estat utilitzada pel poder per neutralitzar allò que no podien combatre. Ho han fet, per exemple, amb la selecció catalana de futbol; n'hi va haver prou que Catalunya celebrés un cop a l'any un partit amb alguna selecció estatal perquè comencessin a aparèixer arreu seleccions autonòmiques que també organitzaven al voltant de Nadal un partit de costellada. Estic convençut que, si poguessin, començarien a muntar consultes locals per qualsevol tema arreu de la geografia espanyola per apaivagar el ressò que estan tenint els referèndums sobre la independència que ja s'han celebrat en un munt de municipis catalans.
L'estratègia de la generalització i de la confusió, doncs, funciona i també s'utilitza per a altres finalitats. Un exemple; els últims anys, la desafecció política en l'espai sobiranista ha fet que centenars de milers de catalans es quedessin a casa i deixessin de votar CiU i ERC. En les mobilitzacions sobiranistes hi havia un clam perquè sorgís un nou projecte polític desacomplexadament independentista que posés fi a aquest mancança i finalment va aparèixer: Reagrupament.
Doncs bé, com que els actuals partits parlamentaris i els altaveus mediàtics que els donen suport han estat incapaços d'aturar el creixement d'aquest moviment, juguen a l'estratègia de la generalització i de la confusió. Cada nou grup o grupet és presentat com «una altra divisió de l'independentisme». En aquesta estratègia de la confusió, en aquesta mena de cafè independentista per a tothom, es neguen a destriar el gra de la palla i ho converteixen tot plegat en un poti-poti amb l'objectiu que l'elector, marejat, opti finalment pel vot segur i útil als partits de sempre. Ja em perdonaran, però crec que això és tractar els catalans com a menors d'edat. Benvingudes siguin totes les iniciatives, però l'elector sobiranista té clar que qualsevol modificació del mapa parlamentari català avui només la pot fer possible una entesa entre Joan Carretero i Joan Laporta; la resta, amb tots els respectes, foc d'encenalls.
