La «sociovergència» soterrada

De la sociovergència en vam començar a sentir parlar en els temps, cada dia més llunyans, del pujolisme. Aleshores era una teoria, una especulació que apuntava al futur. N'hem vist madurar de molt verdes, però era inimaginable que, mentre Pujol governés, la idea superés l'estadi teòric i especulatiu. El 2003 va ser la primera fita en què va convertir-se en una vaga possibilitat. Però aleshores tocava que Maragall, l'alcalde olímpic, el president anàrquic del PSC, l'home admirat per aquella burgesia barcelonina culta, cosmopolita i d'esquerres, que té masia a l'Empordà –com ell mateix– pogués governar al palau de la banda de muntanya, de la plaça de sant Jaume, igual com havia governat, en anys brillants, al palau de la banda de mar. Ho vam entendre. Calia, deien, que CiU tastés l'oposició, que sabés el pa que hi donen. Van amanir aquest invent, el tripartit, amb la ràpida avinença d'ICV i la més inesperada d'ERC, però, a la fi, ben explicat, tot semblava comprensible. Ho va semblar menys el 2006, quan el PSC ja no necessitava el president anàrquic i olímpic i el va substituir per la màxima representació de l'aparell, d'allò que en el règim soviètic en deien la nomenklatura. Montilla va accedir a la presidència. Als d'ERC això també els va estar bé, tot i que havien acabat expulsats del primer tripartit. El 2006, doncs, tampoc no hi va haver sociovergència. Ara bé, el que s'ha publicat i encara es publica procedent del sumari del cas Pretòria obliga a filar una mica més prim. És cert, a la llum del dia, per ara, la sociovergència continua essent només una especulació de futur. Però el sumari, amb aquella abundància de noms, traça el mapa d'una mena de sociovergència soterrada, una sociovergència a les clavegueres, inconfessable, en algun cas clarament delictiva i en d'altres amb tot de complicitats i veïnatges perillosos. Sí, ja ho sabem, una cosa és el cos dels partits, amb molta gent honesta, i una altra petits grups corruptes i conspiradors. Sobretot no barregéssim una cosa amb l'altra! No, això mai! Però, què voleu, els nens no vénen pas de París, oi? Ni tan solament el 3%...