Feu-nos-ho passar amb cançons

El número 685 del setmanari Les noticies –l'única publicació periòdica en llengua asturiana– es pregunta: «Asturies fai pop?» En el país del nord de la península, conviuen una poderosa tradició folk, l'antic llinatge cèltic dels asturs, amb el pop independent que va néixer a mitjan anys noranta i que s'ha convertit en referent de qualitat sota la denominació Xixón Sound.

Catalunya no només fa pop, sinó que en fa d'una gran qualitat. Tenim autors i grups de vàlua internacional que, com els vilanovins La Brigada, són prou agosarats per casar Pau Riba amb Stephin Merritt o Neil Hannon. Formalment, la sofisticació de Mishima coexisteix amb l'esplèndida veu negra de Guillamino –músic dispers i genial– o amb la cançó delicada de Sanjosex –de lletres tan consciencioses–. En menys d'un any, han aparegut quatre àlbums que em semblen de referència. Diguem-ne quatre vaguetats. Després d'haver passejat pels escenaris més xics del país –sovint no gaire chics– i haver fet córrer alguna demo prometedora per tantes emissores d'aquests mons de Déu, Anna Roig i L'Ombre de Ton Chien han publicat un primer disc lluminós, cantat en francès i en català. L'experiment musical també participa de la proximitat entre Léo Ferré i Ovidi Montllor, aplega la rauxa del cabaret i la cançó d'autor més íntima. A més, la Roig sap rimar molt bé, tant en la llengua de Gracq com en la de Vinyoli, i escriu unes lletres el punt naïf de les quals moltes vegades amaga una ironia carregada de mala llet. El primer disc dels penedesencs es diu com ells mateixos.

Les paraules justes és el segon disc de La Brigada, el grup de Pere Agramunt, alma mater del Faraday de Vilanova i la Geltrú, el festival de pop independent que aquest juliol durà al far de la platja de Sant Sebastià Jeff Tweedy i Clem Snide, poca broma. Es tracta d'un treball que supera l'anterior, L'obligació de ser algú, i que compta amb el concurs d'uns músics sensacionals i amb el talent, a banda del del líder i cantant, de Magí Mestres, que s'ha llançat a l'aventura de compondre. El to de les cançons és malenconiós –com una cinta de Nick Drake, que deia una peça del disc anterior–, però l'última, colossal, obre el finestró de l'esperança. Agramunt està aprenent a fer amb la veu el que li rota: per exemple, arribar allà on no era previst que pogués arribar mai una veu indie –el falset final d'El futur de l'art–. També sap escriure versos d'una desolació completa, que són la marca reconeixedora d'un cert pop lànguid, eminentment literari: «Una nota a mig acabar. / Un cendrer que em diu que has fumat massa. / El diari d'ahir, tot guixat. / T'he estimat. T'estimo encara.»

Mishima acaba de treure un disc, Ordre i aventura, que també destil·la molta literatura («Hi ha una dama blanca que t'espera ordint el gran misteri / hi ha una barca amb un rei ferit i pecador»). Les lletres de David Carabén són als antípodes del pop de consum ràpid i de la tonada adolescent. De vegades semblen escrites reunint versos de cançons diferents, que devien bategar –percudir– al seu cap. Altres vegades, l'autor agafa una espècie de mantra (Només era una part de tu) per construir una peça obsessiva i lúcida que, alhora, serveix, paradoxalment, per consolidar allò que es pretenia refutar. El que començava com un rock clàssic, a la manera de Chuck Berry (L'olor de la nit), va trobant la manera de Mishima i acaba més Mishima que mai. La cançó recitada –sempre n'hi ha alguna, en els últims discos dels barcelonins– viu al mateix replà que la història sobre un drama familiar (En arribar la tardor), que s'articula musicalment com un valset. Carabén ens dóna, amb aquest disc intens i bell, versos d'autèntic escriptor (més amunt he citat el nom reverencial de Nick Drake): «Quan recuperis tots els fragments / d'aquest naufragi que és la memòria, / d'aquests parracs, ja no en direm corbates, / i d'aquesta espelma, ja no en direm llum.»

I, per acabar, un dels joves veterans de la cançó actual, Roger Mas. A la casa d'enlloc, el seu nou disc, torna a les essències del seu geni, després d'aquell estat de gràcia únic que va representar Les cançons tel·lúriques. Del nou disc, hi ha una composició memorable que, com diria Cernuda, no es pot escoltar sense un calfred: la dedicada a la seva filla Amèlia, Saltimbanqui. A mi m'ha fet tornar als temps de la meva adolescència, quan feia un replay obsessiu sobre un mateix tall –que en dèiem llavors–: «Una saltimbanqui de tres polzades, / filla de la font del Vermell, / dins la teva panxa aimada / de la clara, n'és el rovell.» A part d'una veu privilegiada, Roger Mas té sòlides raons de poeta. Tots ells ens fan passar venturosament amb cançons una abominable etapa històrica –la de la crisi estructural, la de la corrupció pàtria– que sembla que apunta maneres de cançó de l'enfadós.