Al Barça: imatges i paraules

Ja se sap que una imatge val més que mil paraules. Per exemple, allò que més ha degradat la valoració de l'opinió pública sobre el Tribunal Constitucional, a part de la seva deslegitimació interna deguda a una politització incompatible amb el mínim d'independència exigible a un òrgan jurisdiccional, és també una qüestió d'imatge. En realitat, sense formar part del poder judicial stricto sensu, s'atribueix la capacitat d'envair la competència del poder legislatiu encarnat al Congrés i al Parlament de Catalunya com a dipositari de la sobirania popular expressada i ratificada després en referèndum. No és això, però, el que desacredita els caducats, recusats, partidistament manipulats magistrats, que ja donaria motiu suficient per tornar aquests toros al corral, sinó una cosa molt més devastadora. M'estic referint, és clar, a la foto de tres d'aquests togats que s'adjudiquen la capacitat de suplantar la voluntat popular democràticament i legalment expressada manta i repetides vegades en les diferents i preceptives instàncies. Segur que tots vostès els recorden aquells tres personatges d'actitud, aspecte físic i indumentària evocadors del temps passat asseguts a la contrabarrera de La Maestranza de Sevilla, en una corrida de toros, al costat d'un grupet que, segons diuen, junt amb el duc de Feria i un càrrec del Tribunal Tutelar de Menors, de la capital andalusa, freqüentava el pub Arny, que no era aparentment un centre cultural.

Més enllà de l'anècdota, el que vull dir és que hi ha imatges que, de tan reveladores, resulten demolidores, perquè són més explícites que qualsevol argumentació intel·lectual o qualsevol intent de denúncia racional menys instintiva. A la Gran Bretanya, per exemple, els jutges van amb perruca a fi de no ser reconeguts i tenen compartiments reservats als trens a fi de no ser pressionats. Aquí, en canvi, només ens queda la foto com a senyal d'alerta. Ho va reconèixer dissabte passat al diari esportiu El 9 Lluís Bassat, quan va dir que va perdre les eleccions del Barça el dia que es va publicar la foto en la qual ell feia la compareixença envoltat dels «aquests són els meus poders», és a dir, de Salvador Alemany i d'altres satèl·lits de «la Caixa» i dels organismes que ella controla (Amics del País, Institut de Sant Isidre, Círculo de Economia, etc). Diu Bassat que els socis del club, en sentir-se amenaçats per un poder fàctic excessiu, van reaccionar votant en contra del que veien com una insadollable i totalitària entitat. S'excusa tot dient que ell ho va fer per amistat amb Alemany, però no per compte de «la Caixa». Calla, però, que just després de les eleccions i tot i haver-les perdut, «la Caixa» li va adjudicar el compte de publicitat d'aquesta entitat financera explotadora de mercats captius. I s'oblida també de fer constar que Alemany representa exactament el nuñisme del qual durant tants anys va formar part en aquell escenari de tardofranquisme sociològic i de discutible gestió del club, de les obres d'ampliació de l'estadi pel Mundial del Naranjito i dels fitxatges inescrutables.

Doncs bé, en aquesta pàgina on normalment es parla de política i d'economia, voldria avui fer una referència a les imminents eleccions del Barça, que, per cert, també tenen un component financer o lucratiu. Només vull comentar que, naturalment, tothom és lliure de votar allò que li sembli bé, però que, en canvi, no em sembla bé que cap candidatura falsegi, oculti o s'amagui en l'opacitat a l'hora de demanar el vot. Que és exactament allò que la candidatura de Marc Ingla està fent, segons em confirmen fonts de tota solvència. En efecte, diuen que aquest aspirant s'ha compromès, en cas de victòria, a designar com a president de la comissió econòmica Salvador Alemany, però no ho anunciarà ara, ni es fa la foto mortal de necessitat com la de Bassat, sinó que, sense transparència, com les negres finestres de l'edifici Caixa - Criteria, el nomenarà després, a toro passat, i ho farà amb l'excusa que no se'l tria instuitu personae, sinó en virtut del seu càrrec en aquesta gens representativa entitat que es diu Círculo de Economía. Pensin que si s'accepta ara un nuñista l'any que ve podria tornar al Círculo de president en Lara, amo de la división blanquiazul dels periquitos, i que podria automàticament assumir el control dels diners del Barça. Conclusió: el meu missatge als socis és que exigeixin un jurament o un compromís públic o notarial que Ingla no nomenarà un representant d'allò que Laporta va dir que volia eradicar. De què va servir que tants i tants barcelonistes ajudessin l'Elefant Blau i aquella campanya si ara els que en van sortir beneficiats fan un pacte fàustic amb els poders que havien jurat combatre?