L'efecte pèndul

Diuen els manuals de la prudència i del bon gust: «Vigila a trepitjar els que trobes quan puges, perquè te'ls tornaràs a trobar quan baixis.» Durant aquests anys trepidants de l'eufòria econòmica, hem estat molt petulants i ens hem comportat amb els tics més horribles dels nous rics. I potser, que encara seria més trist, ens hem pensat que ho érem. És cert que les societats optimistes tenen moltes més possibilitats d'avançar; però un excés d'optimisme pot ser eufòria i ja entrem en el camp de les patologies i aquestes, sovint, provoquen l'allunyament de la realitat i en construeix una d'inexistent.

És per aquesta irrealitat construïda que ara podem observar el ridícul que molta gent ha fet durant tot aquests temps: donant lliçons a tort i dret, mentre nosaltres paràvem la ma de les generoses ajudes que rebíem dels alliçonats. És que l'efecte de l'eufòria era tan pervers que, a més de construir una realitat inexistent, ens ofuscava els sentiments més bàsics de la prudència, de l'agraïment i del ridícul. Pujàvem per l'escala eufòrics i no ens importava trepitjar els que trobàvem, encara que la nostra remuntada fos inconsistent i per l'estirada dels trepitjats.

Els comportaments socials són molt inestables i amb tendència al que s'ha anomenat l'efecte pèndul; és a dir: passar d'un extrem a l'altre sense possibilitat de quedar-nos en el prudent i eficient centre de la moderació. I d'aquell estat eufòria, ara podríem haver entrat en un estat d'histèria i ambdós estats no són gens propicis per gestionar la crisi que tenim, perquè, tal com passa amb l'eufòric, l'histèric també crea una hipersensibilitat i construeix mons irreals. Un dels efectes perversos d'aquests dos estats és que normalment la raó i l'argument, per sòlid que sigui, no tenen credibilitat i complica tremendament tot el que suposa gestionar, dirigir, governar o projectar a mig termini i quedem atrapats en la tremenda roda del problema immediat, que normalment ha sortit inesperadament d'un fet inexistent. És com si haguéssim de lluitar contra fantasmes.

Tancar aquest cercle pervers només és possible si apareix un lideratge d'algú que generi més credibilitat a la societat que les veritats inexistents. I en aquest moment ni a la UE, ni a l'Estat espanyol, ni a Catalunya existeix aquesta figura puix que un principi imprescindible per a la credibilitat és la coherència, i avui hi ha massa divergència i tacticisme partidista com per fer-se creïbles.

També aquest nou estat social d'histèria provoca una carrera arreu de la Unió Europea, que pot tenir molts costos socials i que podria ser igual de destructiva que l'eufòria del passat; em refereixo a aquesta carrera cap a la reducció dràstica dels dèficits nacionals o de l'estalvi malaltís. Ara sembla que el millor govern és el que retalla més despesa, i això que en alguns països és imprescindible (el nostre, per exemple) a d'altres, si és fet histèricament i no racionalment, pot generar i també generar-nos més problemes dels que ja tenim. Són les contradiccions de l'economia, que de vegades una excessiva virtut (la de l'estalvi) esdevé un problema. Ja el 1729 Bernard Mandeville ens recordava que: «Els vicis privats fan la prosperitat pública.»