El Barça i la independència

Descartada la possibilitat que ens enviïn els tancs i desactivada l'amenaça comercial, és ja un comentari recurrent dels unionistes aquest de demanar-nos contra qui jugaria el Barça en una Catalunya independent. ¿Os vais a montar una liga con el Sabadell, con el Gerona, con el Cornellá? Juas, juas, juas... Doncs mira, sí! Vols arguments? Au, va, repassem els jugadors actuals del Barça Atlètic... En Fontàs, que és de Banyoles, potser s'hauria quedat a Girona. I en Muniesa, de Lloret, i en Dalmau, que és de Sils. A Cornellà retindrien el porter Rubén Miño. I amb el Nàstic, qui jugaria? Home, doncs l'Edu Oriol, en Marc Bartra... Catalunya és terra de grans futbolistes i ara els xucla tots aquest monstre eucalíptic, el Barça, que no deixa créixer cap altra planta al seu voltant. Però com passa amb els pous artesians, només que s'obrissin noves vies de sortida, tot aquest doll de talent es repartiria per molts equips, els quals veurien pujar el seu nivell d'una manera espectacular, petrolífera. Catalunya seria com Holanda, com Suècia, com Dinamarca o Portugal: un bon planter de jugadors que exportaria els millors cracs (i el nom de Catalunya) a lligues superiors, entre les quals potser hi hauria Espanya. Però arribaria un mundial o un europeu, els nostres tornarien a casa i ens enfrontaríem en igualtat de condicions a molts equips nacionals. I de tant en tant guanyaríem alguna cosa i, ostres, llavors seria la pera. Que qui posaríem d'entrenador? Ho tinc clar: l'Oleguer Presas, el sabadellenc, l'únic jugador que ha tingut la dignitat de renunciar a la selecció espanyola perquè se sent d'una altra nació. Ara juga a fora, però tornarà a Catalunya amb més coneixements del futbol europeu. Potser hauríem d'anar-li preparant un sentit homenatge (què tal un grup al Facebook?) i el suggeriment que es vagi traient el carnet d'entrenador...