La paradoxa en la gestió del foc i l'aigua

Com més recursos hi destinem, més focs patim. Com més invertim en l'aigua, més sequera i dificultats de gestió. Què està passant? Aquestes són preguntes evidents, que afloren si analitzem els darrers esdeveniments que s'han produït, alguns dels quals estan en ple debat públic en l'actualitat.

Pel que fa al foc cal, amb urgència, un canvi de model. Un model decidit i valent, que faci prevaler la prevenció per sobre de l'extinció. Un model que, com es diu popularment «apagui el foc a l'hivern»; és a dir, que vetlli per les neteges forestals i, sobretot, pel seu posterior manteniment. Que tingui en compte que a Catalunya, més de la meitat de la superfície és avui en dia bosc i, en concret, un bosc jove i mal gestionat, sense un paisatge en mosaic que aïlli les diferents masses forestals i permeti al foc aturar-se quan s'inicia.

Molts municipis rebem ajuts puntuals per traçar franges de protecció, per fer neteges forestals, per eliminar sotabosc. Tanmateix, al cap de poc temps, aquell espai torna a ser colonitzat per la densa vegetació i cal una nova inversió econòmica per mantenir-lo, la qual, massa sovint, no arriba. Si invertíssim l'import del cost d'un vehicle d'extinció (sigui terrestre o, més encara, aeri) en aquestes neteges seguides del manteniment amb pastures, garantiríem centenars de caps de bestiar. A més, i com a beneficis subsegüents, els ramats són productius; signifiquen feina i una certa mà d'obra, generen beneficis i asseguren mantenir el paisatge, la biodiversitat i, sobretot, la lluita estratègica i eficient contra els incendis forestals a mitjà i llarg termini. Pel que fa a costos, una hectàrea de pastura significa una inversió d'entre 17 i 45 euros. Si tenim en compte que les inversions en extinció són de milions d'euros cada any al nostre país, un senzill càlcul ens evidencia que, amb poc temps, tindríem amortitzada la feina de l'esforç inicial en prevenció, tot gestionant ramats, els quals generarien paisatge, riquesa i beneficis, a més de l'evident finalitat d'evitar incendis forestals. Em costa entendre per què encara no hi hem apostat; potser perquè no som capaços com a país de mirar més enllà de quatre anys, i apostar per mesures a mitjà termini?

Si per contra analitzem dades sobre l'aigua, ens adonem que, novament, cal una nova visió per afrontar la situació actual. Cal garantir el subministrament d'aigua a tots els camps, conreus, pobles i ciutats de Catalunya i això implica, inevitablement, es vulgui o no, la connexió de conques. El dessagnament sistemàtic del Ter és només la conseqüència més visible d'aquesta mala gestió; la conseqüència del temor (o deixeu-me dir del «tabú») d'obtenir aigua d'altres conques desenes de vegades més cabaloses però, ai las, «intocables». I, com més milions d'euros invertim en dessalinitzadores, pous i infraestructures (algunes, necessàries i imprescindibles; altres, simples pegats per «tapar» problemes puntuals), més problemes afloren ací i allà. Hem invertit, en el període 1996-2007, 1.287 milions d'euros en l'aigua, al ritme que seguim encallats i desorientats com mai abans, en les grans decisions sobre la gestió de l'aigua al país. Fem dessalinitzadores faraòniques i no les utilitzem pel cost que suposa el seu funcionament (mentre seguim «estirant» del Ter aigua més «barata») i mentre seguim sense ser capaços (ni prou valents com a país), de fer allò més evident; agafar l'aigua d'on en raja. Una nova paradoxa, alarmant i urgent, la de l'aigua.

Foc i aigua; dos exemples que evidencien que no per més inversió econòmica som capaços de solucionar els problemes. Per a la gestió de recursos, oportunitats i riscos, cal fonamentar-se en estratègia, valentia, visió de futur i, sobretot, lògica. Una lògica que, segles enrere, era més present que avui en dia; els pobles creixien on hi havia aigua, i els focs eren menors perquè gestionàvem el paisatge. Tenim més recursos, els invertim més en l'aigua i la prevenció del foc, i patim més que mai les conseqüències dels incendis i de les sequeres temporals. Paradoxes de la capriciosa Natura? No. Conseqüències de la nostra millorable gestió.