Les presons difícilment poden complir
la seva funció de rehabilitació social
Viure entre quatre parets
“Els presos senten en carn pròpia que la justícia no és cega, i que a més de no ser cega, té una fixació pels més desafavorits”
Ara és oportú parlar de les presons. Per a la majoria de nosaltres, Entença és el nom d'un carrer, Ponent és per on s'amaga el sol, Wad-Ras és una batalla –on va destacar el batalló de voluntaris catalans–, i Brians i Lledoners no ens diu pràcticament res. Malauradament per a molts d'altres, tots aquests noms signifiquen ara casa seva, i per conseqüència obligada, la seva llar.
No ens hem preguntat gaires cops com es viu en una presó. Tenim imatges de pel·lícules on la fressa de les portes metàl·liques ressona per tota la sala. Poques vegades, però, d'un centre penitenciari en veiem la cuina, la biblioteca, l'economat, la infermeria, les sales dels vis-a-vis, les dutxes o les aules d'estudi.
Les presons són petits mons a tocar. Són barris al costat –o al bell mig– dels nostres pobles o ciutats. Els que hi viuen s'organitzen com ho podem fer nosaltres i funcionen seguint les normes que se'ls imposa i les que sorgeixen de la mateixa comunitat penitenciària. És una reproducció, un mirall, del que passa al carrer: rutines diàries, feina, desocupació, estudi, malalties, addiccions, celebracions, disciplina, desobediència, desafiament a l'autoritat, baralles, reconciliacions, enyorança, penediment, rebel·lia, bones i males companyies, etc., i tot plegat ben amanit amb un grau molt alt de desconfiança envers els altres, els superiors, les autoritats i fins i tot envers ells mateixos.
És cert que els presos –i no interns, com se'ls anomena per suavitzar la paraula– no han triat l'habitatge, ni els amics ni la família amb qui els ha tocat viure, ni poden sortir a escampar la boira quan vulguin, com podem fer-ho els que no ens trobem entre reixes. Naturalment aquestes circumstàncies especials radicalitzen els seus comportaments, que sovint poden ser extremadament violents quant a la convivència i l'acatament de les ordres, i mereixen, evidentment, més que un toc d'atenció. Però no per això els presos deixen de ser éssers humans que tenen sentiments, opinió, estats d'ànim, necessitats i també drets i deures, com qualsevol altre.
Se'ls ha de considerar el rebuig de la societat perquè han delinquit? Se'ls ha de deixar que es podreixin en un racó? Ens hauríem de preguntar si no ens sembla ja prou càstig el fet de privar-los de llibertat com perquè, a sobre, els neguem una segona oportunitat. Teòricament, les presons són per a això: per rehabilitar. A la pràctica aquesta rehabilitació és molt difícil. I no vull dir que els que hi treballen no s'hi esforcin. La mateixa institució es troba lligada de peus i mans per la saturació als centres, per la lentitud de la justícia, per la burocràcia, per l'escassedat dels recursos econòmics i humans i per la manca d'imaginació o de viabilitat a l'hora de pensar en accions alternatives per a una bona reinserció. Tots aquests entrebancs fan que el pas per la presó provoqui, en els presos, l'efecte contrari al desitjat i que els generi ressentiment i ràbia vers aquells que els han tancat. I aquesta reacció, ja d'entrada, els impedeix de tenir una bona predisposició a aprendre dels errors i a lluitar per sortir-se'n.
Els presos senten en carn pròpia que la justícia no és cega, i que a més de no ser cega, té una fixació pels més desafavorits. Creuen, fermament, que el tant per cent de persones dels estaments més alts de la nostra societat –gent de diners i influència– que habiten les presons és ridícul, tant pel que fa al nombre com pel que fa al temps que s'hi estan –això si és que les arriben a trepitjar, esclar–. Els habitants de les presons no poden deixar passar per alt aquesta dada, que veuen i pateixen com una greu discriminació.
