Els mites de Jaume Gilabert

Això dels governs tripartits podia ser una opció bona a considerar, podria haver estat simplement una opció de govern legítima. Però sempre ha estat, sempre va ser, sempre serà alguna cosa més: per damunt de tot això, els governs tripartits són l'eina que té una part de l'anomenada esquerra, principalment la part més rància i ressentida d'ERC, per a apartar el nacionalisme de les institucions i provar d'asfixiar-lo. Això que acabo d'escriure no és una opinió, ja no és quelcom opinable: és un fet objectiu i comprovable. Hauria estat opinable si ERC hagués mantingut una política de pactes civilitzada, mesurada, equitativa, raonable, no sectària en definitiva. Però resulta que el tripartit va ser una fórmula que va expandir-se, de forma tan deliberada com innecessària, cap a diputacions i ajuntaments. I aquí va ser la primera gran evidència: l'objectiu era l'asfíxia total. Ho va dir el mateix Carod un dia: «CDC és Jordi Pujol i el poder.» És a dir, mort el gos, només calia matar la ràbia.

Només així es pot entendre que el president de la Diputació de Lleida, Jaume Gilabert, digui ximpleries com la següent: que el president Montilla ha fet més actes d'afirmació nacional dels que mai ha fet cap president de la Generalitat. Compte que estem parlant de quasi 130 personatges, des de Berenguer de Cruïlles fins a Jordi Pujol, passant també per Macià, Terradellas o Pau Claris. Montilla, segons aquest agraït servidor públic, els supera a tots. Per posar un exemple diu que Montilla ha plantat durant més d'un any el govern de l'Estat sobre el tema del finançament. Sí, sí. I ho diu seriosament. I suposo que ho tornaria a dir damunt la tomba de Companys.

Que ERC hagi derivat els seus referents institucionals cap a Montilla, per damunt (per exemple) de Macià, ja no és un tema que ens preocupi: tot són gustos. Però em pregunto quins actes d'afirmació nacional hi troben. Allò de «José Luis, te queremos mucho, pero queremos más a Catalunya?», que va acabar amb el vot favorable del tripartit a un finançament que incompleix el disposat a l'Estatut? O potser és allò de combatre la desafecció envers Espanya, que tant preocupa el President? No serà un acte d'afirmació nacional el seu menyspreu per la recent consulta sobiranista a Cornellà? O simplement: com s'explica que, en la mateixa entrevista, Gilabert admeti que en aquestes properes eleccions les apostes d'ERC no quedaran reconegudes per part de l'electorat? Com és possible, davant d'una aposta tan clarivident pel nou Macià? Que cecs que arribem a ser!