L'exemple de Trias Fargas

Trobo molt bé que Solidaritat Catalana reivindiqui la figura de Trias Fargas aprofitant el 21è aniversari de la seva mort. A Trias Fargas li ha passat una cosa que sol succeir a les figures incòmodes massa potents per ser abatudes i és que tothom les afalaga de paraula, però ningú no recull la seva flama ni treu conclusions del seu exemple.

Fins ara els grans propagandistes del seu llegat han estat sectors amb una concepció del país i de la política més allunyada de la seva que no sembla. Aprofitant la complicitat de classe, l'havia reivindicat Pasqual Maragall, que ha necessitat estimbar-se contra Madrid després d'una vida fent política per començar a veure-hi clar. També l'han reivindicat, aprofitant que pertanyia al seu partit, personalitats de Convergència que mai no van fer-li gaire cas. Fa poc, La Vanguardia va premiar una biografia de Jordi Amat que està molt ben documentada, però que dóna una visió del personatge potser massa lligada a l'actual marc polític.

A Trias Fargas se li han reconegut els mèrits a canvi de perdonar-li la vida. Se l'ha pintat com un home massa orgullós, prepotent i elitista. S'ha dit que era més bon intel·lectual que polític. En una de les notes que solia prendre quan tornava de discutir-se amb Pujol a la Generalitat, Trias Fargas va escriure: “Si no hagués sigut per Franco, jo seria el president de Catalunya”.

Es podria dir que Trias Fargas no va pair l'impacte del franquisme i la immigració. Que no va tenir estómac ni per donar peixet al català mitjà, ni per fer-se socialista com la majoria dels de la seva casta, que van pactar amb la immigració per por de no tenir cadira un cop acabés la dictadura. Això li va donar un aire de dignitat especial, com un moble vell que no pots llençar, però que tampoc no saps on posar, és a dir, una fama de torracollons extraordinària.

En vida, ni les virtuts ni els defectes no el van afavorir. Es pot dir que era massa culte, massa cosmopolita, massa refinat pel país que ens va deixar el franquisme. Però també que era massa intel·lectual, orgullós i impacient per baixar al nivell de la gentada sentimental i provinciana. Com a polític, és veritat que va fracassar. Probablement era un home que no sabia dominar la seva pròpia intel·ligència. Però ara que el catalanisme fa aigües podria passar que aquest fracàs esdevingués la seva força, que servís per remarcar la lucidesa dels seus plantejaments i es convertís en una denúncia.

Jo mateix sempre dic que a Trias Fargas no el va matar el caràcter sinó la transició que ell havia contribuït a fer triomfar. El fet que el discurs lingüístic i econòmic que feia als anys setanta sigui avui tan vigent, cosa que no es pot dir de cap altre polític català, explica millor que no pas el seu caràcter els problemes que va tenir, al meu entendre. En aquest país els detalls del caràcter sempre surten quan algú té les idees massa clares. “A Catalunya, quan algú té raó, de seguida se l'estira de l'americana demanant-li calma”, va escriure Josep Pla. Doncs això.

Amat insisteix molt en la seva biografia que Trias Fargas no era independentista. Però també recull unes amenaçadores declaracions de Suárez recordant-li al nostre personatge que els acords de la transició no s'havien fet per donar competències d'Estat a Catalunya. Dic això perquè les etiquetes serien importants si les circumstàncies no canviessin. Val més tenir en compte la base del seu pensament i la direcció cap on apunta. Trias Fargas pertany, com l'independentisme d'avui, a la tradició marcada per la voluntat de ser de què parlava Vicens Vives. Ésser té un preu que cada generació ha de revisar i debatre segons les circumstàncies.

Trias Fargas va pagar un preu polític força alt per defensar les seves conviccions. Tenint en compte el país on vivim, això sol ja l'honoraria, però encara l'honora més que el seu discurs resulti avui tan actual. La seva figura és un bon exemple de les dificultats que els millors catalans s'han trobat per desenvolupar el talent en el marc espanyol. Em sembla que va ser Trias Fargas que va dir que l'independentisme esclataria el dia que els catalans no trobessin una sortida nacional per al seu país dins d'Espanya...