Conte de la Xina

En Toni Strubell m'envia un correu per dir-me que haig de conèixer una jove xinesa i escriure'n una crònica. “Si no ho fas tu, ho dic a The New York Times. Com que l'Strubell em mereix tota la confiança, de seguida em poso en contacte amb la noia xinesa, que resulta que es diu Jiajia i que viu al carrer d'Ali Bei de Barcelona. Quedem de trobar-nos un dia al matí.

Ja som al matí d'aquell dia. Hospitalària, la Jiajia m'espera amb una plata de mig quilo de pastes i cafè amb llet. Tot això és per a mi? “Per a tu i per al fotògraf”. El fotògraf té pressa i em deixa amb la plata intacta al davant. Em sembla que faré molt mal paper, Jiajia. Guarda-ho per als teus companys de pis. La Jiajia comparteix pis amb altres joves. Comencem per dir que la Jiajia parla el català tan bé com vostè i com jo. Abans d'explicar com això ha estat possible i d'escatir els motius pels quals sóc en aquest pis del carrer Ali Bei, diguem també que Jia en xinès significa excel·lència, i que com que la Jiajia es diu doblement Jia, vol dir que és doblement excel·lent. M'ho tradueix ella.

La Universitat Pompeu Fabra acaba de concedir una beca a la Jiajia per tirar endavant el projecte de muntar una editorial que publicarà llibres perquè els nens xinesos catalans aprenguin xinès. Nens xinesos catalans, Jiajia? “Sí, nens o joves xinesos que al seu dia van ser adoptats per pares catalans.” I aquests nens que han estat escolaritzats en català i que ja són catalans a tots els efectes i que no es diuen Jiajia sinó que es diuen Marc o Vinyet, tindran interès a aprendre el xinès dels seus pares biològics, que molts no han ni conegut? O dit d'una altra manera: els pares adoptius d'aquests nens, els incentivaran a aprendre el xinès? La Jiajia està convençuda que sí. Naturalment, que ho està. Si no, no tiraria endavant el projecte editorial i la universitat no l'ajudaria. “No només per raons sentimentals, d'origen o de cultura, sinó també econòmiques. Pensa, periodista, que el xinès és l'idioma del futur des que la Xina s'ha convertit en un país emergent”. Bé, però llavors el teu mètode d'ensenyament també deu ser interessant per a nens d'origen català. “De moment, començo amb els adoptats perquè tinc facilitats per arribar als seus pares gràcies que estan associats”.

La Jiajia s'ha posat en contacte amb una il·lustradora tan jove com ella que farà els dibuixos dels llibres didàctics que la mateixa Jiajia redactarà. Publicaran també DVD amb la pronúncia, i altres materials didàctics que vendran en línia, tot en un paquet. Dijous es va fer l'entrega de la beca universitària, en un acte al qual va assistir una satisfeta representació del consolat de la Xina a Barcelona. Ja està? Ja està. I quan sembla que això és tot i que ja me'n puc anar, resulta que la notícia educativa en conté una altra: la vida de la Jiajia.

“Vaig néixer el 1988 a Shixiacun, un poblet de 1.200 habitants que ara en té menys perquè gairebé tots estan repartits entre Espanya, Portugal i Itàlia. Vaig ser el primer fill dels meus pares. Haurien volgut un noi, que és el que transmet el cognom i treballa, i per això ho van tornar a provar. El segon va ser noi, però llavors van topar amb la política xinesa del fill únic. El pare va emigrar el 1992. Va arribar a Catalunya. Ell, que era jardiner de professió, es va posar a fer de cuiner al restaurant d'uns parents que havien arribat abans. Quan es va haver estabilitzat, ens va cridar. La mare, el germà i jo vam arribar aquí el 1999. Els fills no teníem record del pare. La relació va ser difícil. De restaurant en restaurant, vam passar per Lanzarote, València, Castelló, i Vilassar de Mar, on ens vam estar un temps i vaig estudiar a l'escola Vaixell Burriac. Al final ens vam estabilitzar a Blanes. Tots els empleats del restaurant vivien junts en un mateix pis cedit per l'amo del negoci. Nosaltres quatre ocupàvem una sola habitació. De vegades el meu germà i jo dormíem al bany. L'amo va protestar perquè el tracte era donar casa al treballador, no a tota la seva família. Al final el pare va muntar un restaurant propi a Blanes, i la mare va obrir una botiga de roba a Calella. Jo treballava al restaurant. Però volia veure món, volia estudiar. Acabat el batxillerat, em vaig matricular a direcció i administració d'empreses a la Pompeu Fabra. Després vaig anar a Suïssa, a la universitat de Friburg, i a Estrasburg. I llavors va ser quan vaig obtenir una de les beques de la Fundació Joan Riera Gubau, destinades a estudiants de la comarca de la Selva. Trenta-cinc mil euros per anar a Harvard, als Estats Units. Vaig tornar-ne a final de l'any passat. Les empreses se'm rifaven, les multinacionals em venien al darrere. Però jo no volia dirigir empreses, jo volia dedicar-me a les humanitats. Que per què, doncs, havia estudiat administració i direcció d'empreses? Per fer contents els pares. Per això els vaig disgustar tant quan els vaig dir que renunciava als beneficis laborals de la carrera que havia estudiat. La mare, que no està gaire bona de tant com ha hagut de treballar tota la vida, plorava. El pare no em volia veure. Ah, però ara tot ha canviat. Quan han sabut que la seva filla ha obtingut una beca de vint mil euros de la Pompeu Fabra per poder-se dedicar a les humanitats i que el cònsol de la Xina assistirà a l'entrega, sóc la nineta dels seus ulls”.

Strubell, ara t'he entès. Tu vas quedar fascinat. ¿Ja sap la Jiajia qui és l'Ali Bei que dóna nom al seu carrer? Abans anàvem a l'orient, ara ens vénen de l'orient.