Articles

es possible que una mirada atenta

acabi desmentint el primer cop d'ull

L'escullera de Penèlope

“Si mirem què tenen en comú els que han guanyat i què els que han perdut, veurem que la ciutadania es guia per la coherència i la rectitud, i és al·lèrgica als dobles discursos i als possibilismes ambigus”

Hi ha a la platja del Bogatell de Barcelona una escullera construïda com a base per fer-ne una de subterrània, que pel que diuen els experts té per objecte impedir –tot i que a mi em sembla que amb sort, com a molt el que farà serà pal·liar– l'erosió que les onades dels oratges operen en la sorra artificialment aportada, i que tal com estaven les coses fins ara calia tornar a portar de nou cada any.

Aquesta escullera, diguem-ne, auxiliar tenia dos braços, un a partir de cada una de les dues esculleres fixes situades a banda i banda en perpendicular a la platja, i que la separen de les platges dels costats. Com que era provisional, unes grans màquines excavadores han enretirat les roques del braç sud-oest, i així la fesomia d'aquesta banda de la platja ja és l'habitual, però en canvi, el braç nord-est –per entendre'ns, el de la banda de França– està sent des de l'estiu objecte d'un curiós procés: un dia l'excavadora treu del fons marí un grapat de roques i l'escullera recula uns metres, però l'endemà ve un camió bolquet i torna a abocar roques al fons, cosa amb la qual la llargària de l'escullera va i ve com un acordió, i un no pot menys que preguntar-se quin objecte té aquesta estranyíssima operació.

No falten observadors malintencionats que especulin amb la possibilitat que la quantitat pressupostada per l'obra i els terminis permeten d'allargassar-la de forma artificial per no haver de tornar diners, i que aquesta, diguem-ne, marejada de perdiu permet optimitzar els beneficis. Per si un cas, m'afanyo a dir que res més lluny de la meva intenció que insinuar cap mena d'irregularitat per part dels gestors de les obres públiques, tant per part de l'administració com de les empreses contractades, ja que com de tota la vida sap tothom, uns i altres han estat sempre presidits en les seves accions per la transparència i la honestedat.

Però l'aclariment no resol l'enigma: per què les màquines enretiren els blocs de pedra un dia, i un altre dia els tornen a posar? És possible que una mirada atenta sobre la realitat reveli aspectes que en un primer cop d'ull atabalat i distret ens passin per alt. Els posaré un exemple: l'altre dia havia d'agafar el tren a l'estació de Sants, i com que no tenia clar l'horari ni si el lloc era el correcte, hi vaig anar amb temps de sobra i em va quedar una estona abans de sortir. Vaig optar per treure un llibre de la bossa i asseure'm a llegir. Em vaig plantar davant de les fileres de seients, i com que eren tots ocupats, vaig esperar tranquil·lament que algú s'aixequés per ocupar el seu lloc.

Però passaven els minuts i no es movia ningú. Què passa aquí, vaig pensar, que no sóc l'únic que espera el tren amb un quart d'hora de coll? I aleshores vaig fer el que no havia fet abans –i no ho havia fet simplement perquè no calia–: mirar amb atenció els ciutadans asseguts. Quasi cap d'ells no duia cap bossa, molts anaven vestits d'estar per casa i amb bastó, i la majoria xerraven molt animats en grups de dos o tres. Hi vaig caure de seguida, no eren viatgers, eren els jubilats del barri! Em van produir una certa tendresa. Per descomptat, tenen tot el dret a anar a seure on els vingui de gust, però no seria més apropiat que l'administració local els habilités un lloc més confortable, ben condicionat i equipat per passar l'estona? I de passada –fixi's el lector que he dit de passada– els nois de la motxilla no s'haurien d'asseure a terra contra la paret, acció del tot respectable però no gaire agradable quan es practica perquè no hi ha més remei si no et vols destrossar els peus i l'esquena.

El tràfec de la vida ens porta a fiar-nos de la primera aparença, o més aviat a aplicar a la realitat els patrons que ja tenim, seguint la suposició, seguint l'hàbit sense aturar-nos a pensar que potser aquest cop no és com els altres. El cap de setmana passat va ser intens en dos àmbits diferents, però amb punts molt forts en comú: la política diumenge, l'esport dilluns. Ens esperàvem que les coses anessin com van anar? Sí i no. Un cop han passat és fàcil d'explicar-se tot plegat, tot és perfectament raonable i tot quadra des de qualsevol punt de vista. Però abans, la seguretat no la té ningú. Els imprevistos del viatge, el deslluïment de les suposicions, la pedra de Sísif que és la vida en general, i la política, i el futbol, en què la consecució d'avui, el triomf, són efímers perquè d'aquí a un temps et caldrà renovar-los, i en el resultat d'aleshores no comptarà per res el resultat d'ara.

Per què els ciutadans de l'estació de Sants no pujaven al tren ho vaig deduir de seguida. Tot i que ara ens semblin diàfanes i incontestables, resulten sens dubte més riques les interpretacions de per què el Barça es va passar per la pedra el Real Madrid, una fita que pels culers catalans sembla confegida com un guió de pel·lícula de Capra: triomf de l'heroi humil i discret davant del ric prepotent, malagradós i opressor. I són també més clars els perquès que els convergents hagin guanyat les eleccions, els socialistes i els republicans hagin punxat, etcètera: si mirem què tenen en comú els que han guanyat i què els que han perdut, veurem que la ciutadania es guia per la coherència i la rectitud, i és al·lèrgica als dobles discursos i als possibilismes ambigus. Continua en canvi el misteri de l'escullera fluctuant de la platja del Bogatell. Abans he esmentat la pedra de Sísif; els mites brinden en aquest cas una imatge encara millor: la tela de Penèlope. La meravella de l'enigma està servida: on són els pretendents? Per on vindrà Ulisses?

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.