A mi no em manes

Quan vaig entrar a treballar a l'Avui era la més jove de la redacció. Era tan nena que tothom em feia més gran: sospito que ara no em faria ni la meitat de gràcia. Ha passat tant de temps que els nous llicenciats en periodisme podrien ser fills meus. Fins aquí, cap problema: l'envelliment és llei de vida. El problema es planteja quan els més joves no estan per sota teu, sinó per dalt.

Mentre la persona que et mana et supera en anys, la jerarquia laboral té una lògica. Però quan l'ordre generacional es trenca i et sorprèn l'acne juvenil del teu cap de secció, descobreixes dues coses: que ja tens una edat i que n'hi ha que tenen menys experiència però que han arribat més amunt. Aquesta constatació pot fer mal fins i tot quan escalar llocs de treball a la feina no entra ni de broma dins dels teus interessos. No estem programats per obeir algú que duia bolquers quan nosaltres ja ens havíem emancipat. Més aviat tenim la temptació d'adoptar una actitud paternalista enfront del nano que cobra per donar-nos ordres (caure-hi és un error, segons els manuals de bona conducta empresarial).

Vaig donar classes en una facultat de periodisme durant pocs anys, però suficients perquè hi hagi diverses promocions de professionals que em van tenir de professora. Al principi els meus exalumnes feien de becaris en diaris, ràdios i teles; després els més afortunats es van anar col·locant en places fixes, i ara estic entrant en una fase delicada: em truquen antics alumnes per encarregar-me articles. El següent pas arribarà quan m'adoni que aquests exalumnes amb càrrec ja tenen arrugues, es pentinen uns cabells blancs i els toca obeir uns superiors més joves que ells.

Segons una enquesta recent, a un 83% de treballadors no els faria res tenir un jefe més jove. A mi segurament tampoc, però remarco el segurament perquè no se sap mai fins a quin punt som víctimes de les parts més fosques de la condició humana. Potser exigiria al superior jove que s'esforcés més que un de vell a l'hora de demostrar que té prou autoritat moral per manar-me. Potser me'l miraria amb recel, o pensaria que és un trepa, o em preguntaria què ha fet aquest xicot per merèixer la feina que té. Si resulta que el xicot és el fill de l'amo, el recel tindria fonament. Però si ha accedit al lloc de treball per altres mèrits, la meva malfiança seria sobretot perquè tinc interioritzada una equació falsa: que algú més jove que jo equival a algú menys preparat.

Hauria d'anar canviant de xip amb urgència, perquè aviat seran majoria els càrrecs directius nascuts després de mi. A més, i encara que costi de creure, no m'ha agradat mai manar.