Territori: dues lògiques
“Cal fer compatible la tecnologia, que cada dia va avançant, amb el respecte en la manera de tractar-ho tot, siguin organismes vius o elements físics inanimats”
En el tractament del territori hi ha, per una part, els requeriments i les exigències de cara al manteniment de la Terra (versió Gaia), és a dir, la preservació de les condicions de vida del planeta. És el que es pot etiquetar com a lògica ecològica. Pensem, però, que el terme ecològic es refereix, estrictament, a aspectes biològics i de medi ambient. Per altra part també hi ha la necessitat i el dret dels humans a tenir un hàbitat digne. Ho qualifico de lògica humana, o que també podríem anomenar, en general, urbanística i, en el cas específic de les ciutats, es podria parlar de lògica urbana. Ara bé, dins d'aquest apartat cal afegir els valors paisatgístics els quals pertanyen al camp de l'estètica. Pensem que el concepte de paisatge és veure el territori amb ulls culturals, i, en aquest sentit, el paisatge el fabrica l'home. Amb això encara no s'esgota aquesta lògica perquè, a part de la consideració del paisatge, hi ha un altre component que és l'economia, un factor que l'urbanista mai ha d'oblidar.
Per tant, la lògica ecològica i la lògica humana són els dos eixos al voltant dels quals gira el tractament del territori, però estan contraposats perquè responen a interessos ben diferents. El repte és conjugar-los bé, és a dir, de manera equilibrada. La veritat és que resulta difícil combinar les dues lògiques inclosos els dos elements complementaris adherits a la lògica humana, els quals, al seu torn, són imprescindibles per encaminar-nos cap a societats que subministrin qualitat de vida. I, en aquest sentit, seria bo recordar el principi budista que defensa aconseguir el màxim benestar amb el mínim consum perquè, fora d'aquest entorn òptim, caiem en el consum desaforat que porta a malmetre el planeta. En l'altre extrem, també podríem caure en el que seria l'integrisme ecològic. En definitiva, és un tractament de globalitat, sotmès a un equilibri entre els quatre factors. A més a més, pel que fa a ambdues lògiques caldria intentar frenar l'explosió demogràfica i, alhora, posar en qüestió les baixes densitats en l'edificació.
Tot això s'hauria de traduir en el fet de deixar empremtes de qualitat sobre el territori. I vol dir que cal fer-ho sense deteriorar el medi ambient, sense anar contra la sostenibilitat, tenint en compte la lògica humana, sent sensibles al paisatge i no perdent de vista les necessitats de l'economia al servei de les persones. És a dir: 1) actuar respectant el planeta, 2) construir un hàbitat adient per a la població, 3) conservar i potenciar els valors paisatgístics, 4) afavorir el desenvolupament de l'economia. Reitero que aquesta tasca no és fàcil. Sovint ens trobem amb l'enfrontament idealisme versus pragmatisme que origina molts dubtes pel que fa a les solucions a propugnar. Cal fer compatible la tecnologia, que cada dia va avançant, amb el respecte en la manera de tractar-ho tot, siguin organismes vius o elements físics inanimats.
Ara bé, aquest plantejament necessita intervencionisme polític, i ha d'anar-ne acompanyat, però amb la condició que hi hagi idees clares i amb el compromís d'implementar-les. I, naturalment, ha de posar l'interès general per sobre dels interessos particulars. Sense la gestió de l'administració pública és gairebé impossible que es facin intervencions de qualitat en el territori i amb visió de futur, és a dir, a mitjà i llarg termini. Aquesta exigència és, evidentment, contrària al liberalisme aplicat a l'urbanisme. Més que mai, avui en dia no ens podem permetre fer polítiques del laissez-faire.