“Siempre habla catalán”

És una frase recurrent: “¡Siempre habla catalán!”. Es fa servir a voltes amb admiració i sovint amb un punt de recel. No cal dir que l'amollen persones que només parlen castellà. El cronista l'ha sentida aquesta mateixa setmana un parell de vegades en boca de quiosquers que definien persones que solen comprar premsa escrita en l'idioma del país. Quan hi fan referència, poden afegir igualment que es tracta d'un individu “tancat” o “obstinat”, fins i tot “asocial” i “conflictiu”. Aquell que parla sempre en català és, doncs, una persona “radical”. Per contra, aquell que parla sempre en castellà, com els mateixos que els veuen així, són “normals”. Parlar exclusivament en castellà a Catalunya no és cap anomalia. Ni que es tracti d'una persona que hi hagi viscut dècades, que l'entengui perfectament i que s'hi podria expressar només amb un pèl d'esforç. El perquè de les dues consideracions socials explica moltes coses en aquest país. La més important és la substitució gradual del català pel castellà en tots els àmbits privats.