Opinió

A CREMALLENGües. JOAN-LLUÍS LLUÍS

On s'ha ficat, el nostre argot?

A vegades, l'argot és tan obscur que una traducció pot semblar indispensable. Així, l'escriptor francès Albert Simonin incloïa glossaris d'argot al final d'alguna de les seves novel·les, que solien evocar el món del crim parisenc de la postguerra. En l'adaptació al català d'un d'aquests llibres, el traductor, Josep Estruch, va respectar aquesta particularitat, incloent també un glossari d'argot català. Aquest glossari de No toqueu la guita (ed. de la Magrana, 1989) integra setanta mots; el glossari de la novel·la original, Touchez pas au grisbi (ed. Gallimard, 1953) en conté dos-cents vint-i-set... Aquesta diferència no és deguda a una distracció, i menys a una eventual incompetència del traductor, el qual, al contrari, es va enfrontar amb enginy a un text opac. L'argot francès, tradicionalment, és molt ric, tot i que molt volàtil: les paraules argòtiques neixen, envelleixen i moren a gran velocitat. L'argot català podria semblar més estable però pateix d'un mal mortal: el d'haver passat a ser constituït, de manera gairebé exclusiva, de calcs de l'espanyol.

L'essència mateixa de l'argot, com a llengua del carrer, de la marginalitat, de l'exclusió –de l'autoexclusió–, fa que sigui difícil corregir aquesta tendència, ja que de poc serviria que es fessin classes d'argot a la universitat. L'argot neix del context sociolingüístic en què es troben els seus parlants i, per tant, per canviar l'origen de l'argot caldria que fos modificat aquest context. Alguns, amb coratge i abnegació, proven d'influir sobre allò que a la França del segle XIX s'anomenava la «llengua verda», anant més enllà de diccionaris que recullen l'argot present o passat. Així, Jaume Salvanyà va dirigir la concepció del Diccionari català col·loquial, publicat el 2009 per Enciclopèdia Catalana i el Grup Flaix. Sense explorar en exclusiva el món argòtic, aquest llibre té l'ambició d'ajudar els locutors de ràdio i de televisió a trobat les paraules ju-tes, i catalanes, per poder animar programes en diversos registres de to informal. És clar, l'objectiu final dels conceptors d'aquest llibre és que les paraules emprades pels locutors passin a ser assumides pels oients i els teleespectadors.

No és un projecte utòpic, ja que l'argot és sempre molt permeable a les aportacions exteriors. Per això sempre hi ha hagut en l'argot català importacions de l'espanyol, del francès i del caló. Ara bé, la tendència actual és d'un empobriment espectacular de l'especificitat de l'argot català, si més no en l'àmbit més general, en l'argot passat a la llengua popular corrent. Així, la paraula que sembla avui en situació d'obtenir el monopoli gairebé absolut per descriure el sexe masculí en català és la paraula espanyola polla. Adéu-siau pixes, pardals, perdius i cigales... Com es fa que, al seu Diccionari eròtic i sexual (ed. 62, 1989), Joan J. Vinyoles i Ramon Piqué hagin repertoriat cinc-centes quaranta-set paraules catalanes per anomenar aquesta part del cos si, avui, només sembla que pugui subsistir-ne una, manllevada a una altra llengua? En aquest glossari, Vinyoles i Piqué van recollir alguns invents literaris, però la majoria d'aquests mots són argot real, molt sovint argot rural. Encara que no ho sembli, a les nostres ments contemporànies tan acostumades a fer de la ciutat l'únic centre de creativitat, el món pagès representa també una font d'invent verbal, avui en desús, ja que a pagès també, cada vegada més, tendeixen a parlar com a ciutat. I per això ja no deuen cantar, com aquells mallorquins: «Perdiueta vola, vola, / vés a cercar tons remeis. / Ses perdius van a parells, / sa meva va tota sola».

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.