Opinió

PLAÇA MAJOR

Indignacions

A Cabot se l'ha de llegir pel seu enorme interès literari i de reflexió cultural, periodisme a banda

L'any 1927, a L'Esport Català, el periodista Just Cabot escrivia una “declaració de pseudoprincipis”: “Escric perquè m'agrada escriure i perquè m'agrada fer una mica d'agitació: indignar alguns i provocar la satisfacció d'altres”. Cabot va ser director de Mirador, “setmanari de literatura, art i política”, insígnia dels anys trenta a Catalunya. Comandava la idea de revista i conduïa un estol de col·laboradors per caure d'esquena, les millors signatures de la literatura catalana. Assetjava Josep Pla perquè escrivís, d'una vegada, la gran novel·la catalana. D'estil afuat, manté dempeus un esperit crític insubornable, abans i després de la guerra. Quan ha de criticar, critica, ni que els atonyinats siguin amics.

Biografia i articles es troben a Indagacions i provocacions de Just Cabot, llibre a cura del seu estudiós, Valentí Soler, editat el 1992. Qui el busqui en una biblioteca pública de Barcelona, avui no el trobarà: l'únic exemplar –l'únic en tota la capital catalana– és a la biblioteca Ignasi Iglésias, a Sant Andreu, i ara el tinc jo, en préstec. En aquest volum, imprescindible, juntament amb l'epistolari editat per A Contra Vent, hi trobaran una literatura d'altura, articles brillantíssims, d'anàlisi de la situació i la direcció del país, escrits per algú que està al cas del que es cou aquí i a fora. A Cabot se l'ha de llegir pel seu enorme interès literari i cultural, periodisme a banda. Ara –el 25 de febrer passat– ha fet 50 anys de la seva mort, i l'efemèride ha transcorregut amb més pena que glòria. Només una taula rodona al Col·legi de Periodistes. A l'Ateneu Barcelonès, la segona casa de Cabot, ni rastre ni record del seu pas.

Si va ser un dels periodistes més rigorosos, un dels grans crítics literaris, al rovell de l'ou de la vida cultural del país, per què és el més oblidat? Agustí Pons, en la taula rodona, apuntava els estralls de la guerra freda, dicotomia de marxistes i catòlics, que va deixar en terra de ningú –en aquest cas, a París i cada cop més lluny de les capelletes– intel·lectuals com Cabot. També hi devien fer la seva independència i esperit liberal, a l'europea, en el sentit més positiu del terme. Ara, 50 anys després de la mort de Cabot, 36 després de la mort de Franco, i 22 després de la caiguda del mur de Berlín, la cosa fa enrogir.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.