¿Coses al·lucinants o negocis?

Un company i amic resident a Londres, amb qui mantinc un freqüent diàleg electrònic, es demana si són o no al·lucinants les coses que passen ara arreu del món. Ell es refereix a l'onada de canvis, revoltes i revolucions que viu el món àrab, i m'ho demana arran d'aquests articles setmanals en els quals intento concentrar-me en una mirada a l'exterior, en part perquè és la meva inclinació com a cronista i en part per desmentir el clixé segons el qual la política internacional no interessa a ningú i no ajuda a vendre diaris.El fet és que no sé ben bé què respondre. El que més m'al·lucina de tot és la capacitat dels poderosos del món per invocar arguments humanitaris quan es tracta d'intervenir en els afers de llocs que només interessen pels seus recursos naturals, les constans lliçons de diplomàcia que ens donen amb els pactes amb tota mena de tirans i dèspotes, i els mecanismes que fan que els lampistes del clavegueram del poder acabin aterrant en còmodes càrrecs a corporacions petrolieres o armamentistes en recompensa per les seves tasques de mitjancers en tractes ombrívols. Tot plegat em sembla prou il·lustratiu de la naturalesa del poder i de les prioritats dels qui l'ocupenen. De ben segur que un mestre de la manipulació secreta com ara l'espia alemany oriental Markus Wolf –amb qui vaig mantenir fa anys una conversa apassionant, il·lustrativa i en algun moment patètica– en podria treure més d'una bona lliçó, que reforçaria encara més la seva llegenda com a model per als personatges de les novel·les de John le Carré. ¿Són coses al·lucinants les que passen arreu del món, o més aviat es tracta de “negocis com sempre”, tal com els definiria Don Vito Corleone? Si ens ho mirem bé, els canvis, les revoltes i els daltabaixos no tenen res d'al·lucinant. Més aviat són una prova fefaent de la mobilitat i l'acceleració de la història i, en contra dels ingenus i els optimistes que en van proclamar la fi fa uns quants anys, gosaria dir que només som al principi d'una època de canvis que sacsejaran el món i potser faran empal·lidir els records trasbalsats i convulsos del segle XX.

Naturalment, sempre ens restarà el consol de concentrar-nos en la tediosa placidesa de l'actualitat més immediata i limitar-nos a especular sobre la successió del timoner del tarannà esgotat, tot jugant a predir si el substituirà un Fouché d'estar per casa, un Maquiavel de butxaca o potser una Lady Thatcher empeltada de Cid Campeador.