A la tres
La crisi, al súper
“A vegades els nostres polítics, i nosaltres mateixos, els periodistes, cometem l'error de fer anar les xifres de l'atur com si fossin només això, xifres”
Acostumo a anar sovint al supermercat. I com vostès, a l'hora de pagar jo sempre enganxo la cua aquella de la caixera que va més lenta que les altres. Però vaja, no els volia pas parlar d'això. Els volia explicar que l'altre dia, tot fent cua, em vaig trobar amb una imatge que em va colpir. Una senyora, d'uns cinquanta i pocs anys, havia de tornar algunes coses que havia comprat perquè no duia prou diners. Sense immutar-se, va anar tornant a la caixera els dos o tres productes que li van semblar més prescindibles. No n'hauria fet massa cas si no fos que en aquests darrers dies m'hi he tornat a trobar en dues altres ocasions. No és la seva cara de sorpresa la que em va colpir. La veritat és que és a mi a qui la imatge em va deixar glaçat. Perquè en un dels casos vaig veure que tot el que havia comprat la noia en qüestió eren productes de primera necessitat. Per la cara que hi va posar fins i tot em sembla que ella havia fet la suma prèviament per no haver de passar cap mal tràngol a la caixa i que simplement s'havia equivocat. A vegades la classe política, els periodistes, els banquers i molts de nosaltres, quan parlem de la crisi hauríem de tenir al cap aquesta imatge. Perquè parlem d'això. D'estar a l'atur, de no arribar a final de mes, i d'haver d'anar al súper amb la calculadora. Tres casos en pocs dies no és, segur, cap casualitat. I a vegades la nostra classe política, i nosaltres al darrere, fem anar les xifres de l'atur, dels eros, de les oenagés o dels exclosos socialment com si fossin només això, xifres. I la realitat és una altra. Potser, i només potser, algun conseller o algun ministre hauria d'anar més sovint al súper.
