A la tres
De la piscina coberta a la fallida
“Ja era hora que els candidats a unes eleccions haguessin de fer campanya sense poder prometre res més que sentit comú”
D'aquí a un mes just estarem en plena campanya electoral, si és que a hores d'ara encara no ha començat. I tots estem encuriosits per saber què ens prometran els candidats del nostre poble o ciutat. A les primeres eleccions municipals postfranquistes ens van prometre que ens asfaltarien els carrers, que tindríem clavegueram i que ens posarien llum als carrers on encara no en teníem. Superat el que vam considerar serveis mínims, en les eleccions posteriors els candidats ens van prometre geriàtrics, places d'aparcament i noves superfícies comercials. Després van venir els poliesportius –un a cada poble, barri o districte, és clar– i, ara fa quatre anys, els llibres de l'escola de franc i les piscines cobertes. També, és clar, un a cada poble, barri o districte. Ara som al cap del carrer.
Com va fer Zapatero abans de les seves eleccions generals, i com continua fent ara, i com va fer el tripartit abans de plegar, ara molts alcaldes fan veure que no estan en crisi, que la crisi afecta bàsicament el govern de la Generalitat i que al seu municipi o ciutat encara els queda corda. Mentida. I a mi no em preocupa que ara els candidats hagin de fer una campanya sense poder prometre gaire res més que sentit comú –que Déu n'hi do–. El que em preocupa és què passarà l'endemà de les eleccions. Quants ajuntaments hauran de reconèixer que vivien del totxo i que fa temps que estan en fallida? De quants ajuntaments sabrem que a hores d'ara ja no paguen la factura de la llum? O que han promès ajudes que no podran pagar? La radiografia de veritat no la tindrem fins l'endemà de les eleccions. I tots intuïm que no serà gens amable.
