El meu primer burca

La indumentària, malgrat que no sempre depengui de la llibertat individual, mai no és innocent. Si bé puc tenir reserves amb la gent que es vesteix amb metalls diversos però sempre punxeguts, o amb els que es volen escanyar amb una corbata més o menys original, o amb els que gosen sortir al carrer en banyador o amb els que fan ostentació de manera exagerada de les seves tendències religioses o esportives, hi ha una ratlla que la meva ètica occidental, intolerant i fins i tot catalana no pot acceptar. Em nego a acceptar com una pràctica que pugui ser considerada normal, legal i respectable el que no fa gaire vaig veure pel carrer. El podria ubicar amb una precisió considerable. N'havia sentit parlar, però mai no havia vist un burca en rigorós directe. Era a la cantonada del carrer Verdaguer amb el del Dr. Fleming, a Premià de Mar. No gosaria dir que fos una dona. Era impossible saber-ho. Només vaig poder veure, amb un estupor considerable, una mena de fantasma de color negre que, sota la mortalla, tenia dos peus que devien estar connectats a dues cames i que tenien la capacitat de caminar. Un ser segrestat, ocult en la més negra de les penombres ideològiques. Els meus prejudicis em deien que allà a sota hi havia una dona. Una dona maltractada. Una dona humiliada. Una dona que, no m'ho puc imaginar d'altra manera, s'ocultava sota aquell sudari en públic no pas per lliure elecció sinó sota el dictat d'algú. Algú seria capaç d'argumentar que la víctima oculta sortia al carrer d'aquella manera per lliure elecció? Un cas manifest de violència domèstica enmig del carrer, amb testimonis sempre muts i absents, enmig dels carrers que m'han vist créixer a mi i a molts d'altres que havíem presumit algun dia de voler una societat més lliure, digna i respectuosa, però que passaven de llarg de la mateixa manera que ho feia jo.