Altres pressupostos són possibles
“Cal recordar que CiU no té majoria parlamentària per aprovar els pressupostos o les mesures econòmiques i fiscals, malgrat ser previsible l'oferiment més que interessat del PP”
Just en quatre mesos, el president Artur Mas i el seu govern han tingut l'habilitat de posar la societat catalana en un veritable estat de “convulsió traumàtica” en totes les parts del cos social, a partir d'un missatge genèric: no hi ha diners, hem de rebaixar el dèficit públic en un sol any –per imposició del govern de l'Estat– i, per tant, hem de retallar els serveis públics, les prestacions socials i les inversions. Aquest missatge, repetit com una salmòdia, està aconseguint imposar-se com un axioma indiscutible i sense alternativa possible, en tant que els diferents membres del govern de la Generalitat han anat obrint fronts curosament seleccionats per traduir la consigna general en propostes de reducció en la cobertura i degradació qualitativa d'aquells serveis públics assistencials, de salut, educatius i culturals que no s'ajusten a l'ideari privatitzador –des del punt de vista econòmic– i subtilment discriminador –des del punt de vista social– que caracteritza l'ideari neoliberal de l'actual govern català.
No hi ha dubte que les mesures que es volen imposar no són merament “conjunturals” sinó que tenen vocació de permanència, de canvi de model, com posa de manifest el fet que, de forma provocativa, les polítiques de retallades en despeses socials vagin acompanyades d'anuncis de reducció de l'esforç fiscal de les rendes i patrimonis més alts i d'una ofensiva política i mediàtica per desprestigiar tot allò que és públic i col·lectiu, per criminalitzar els servidors públics –tractats de privilegiats– i les organitzacions socials i sindicals, o per responsabilitzar de tots els mals les normes protectores del treball i del medi ambient, o les polítiques urbanístiques i d'habitatge públic, en tant no es vol ni sentir a parlar de regular el sistema financer, de limitar els abusos hipotecaris i l'especulació immobiliària.
És natural que la primera i ferma reacció de les organitzacions socials i sindicals i dels partits polítics d'esquerra sigui de rebuig i de denúncia d'aquestes polítiques i del que representen. Però cal ser conscients que en l'actual situació econòmica i política no n'hi ha prou protestant i denunciant. No podem negar la crisi però sí la forma d'abordar-la, posant en evidència el sistema econòmic, les polítiques i els valors que l'han causat. Això no està renyit amb afirmar que les polítiques d'austeritat i de bona administració dels recursos públics, la regulació econòmica i ambiental, aplicats correctament i amb sentit social, són necessaris per construir aquest nou ordre, basat en la cohesió social, la sostenibilitat ambiental, l'estalvi i l'eficiència en l'ús dels recursos energètics i materials, que tothom reclama però es fa difícil de concretar.
D'altra banda, l'incompliment del govern del PSOE a Madrid d'aportar per a enguany els ja famosos 1.450 milions d'euros del fons de competitivitat, està sent utilitzat pel govern d'Artur Mas no sols per situar el conjunt de forces polítiques catalanes en una posició de “seguidisme” –com si aquesta fos l'única causa dels nostres mals–, sinó sobretot per amagar les seves responsabilitats a l'hora de definir un escenari pressupostari i financer que no sols ha d'abastar la racionalització i contenció de les despeses sinó també una política d'ingressos i fiscalitat propis de Catalunya, la lluita contra el frau i les mesures d'estímul o desincentiu de determinades activitats i sectors productius que ajudin a assolir els objectius desitjats.
L'actual situació política a Catalunya i l'Estat són una oportunitat per posar algunes propostes clares i alternatives damunt la taula de la negociació pressupostària i de l'acord per la reactivació econòmica. Cal recordar que CiU no té majoria parlamentària per aprovar els pressupostos ni les mesures econòmiques i fiscals, malgrat ser previsible l'oferiment més que interessat del PP i no poder-se excloure altres oferiments d'aliances de grups necessitats de “centralitat i visibilitat”, tant més si no hi ha un marc de referència per aglutinar propostes alternatives que siguin creïbles i coherents.
Impulsar una proposta com aquesta, concretar-la, justificar-la i documentar-la no pot ser obra d'una o més forces polítiques; per ser creïble i factible, cal que rebi aportacions de tota aquella gent que des dels moviments socials, des dels sindicats, des dels sectors professionals i també des dels sectors productius innovadors, està reclamant unes altres polítiques econòmiques i socials a Catalunya, Espanya i el món; sols així es guanyarà en autoritat i capacitat de negociació, i –sobretot– serem capaços de generar suports entre els milers i milers de ciutadans i ciutadanes que, des de l'emprenyament i la denúncia, correm el perill que passin a la resignació i la desafecció.