Els parlaré de futbol, malgrat la meva incapacitat de viure intensament aquesta bogeria desfermada al voltant del món blaugrana. Miraré el partit, m'animaré, potser cridaré, i estaré content si guanyem. Ara bé, partint de la base que les possibilitats estan al 50%, si perdem buscaré una bona pel·li en els DVD pendents i oblidaré ràpidament. O potser m'endinsaré en l'Istanbul grec de Petros Màrkaris, o en el llibret Mendel el de los libros, de Stefan Zweig, que guardo per a una dolça estona d'esbarjo que no acaba d'arribar. Hi ha vida més enllà del futbol, i la passió ciutadana per la copa, la lliga i la Champions no m'ajuden a dormir millor ni tampoc a idolatrar l'eix Londres-París-Roma. A la classe política catalana –de la madrilenya, ni en parléssim!– els ha anat molt bé aquesta temporada del Barça, per desviar l'atenció, perquè ens oblidem de la crisi i per fer-nos creure que els catalans, encara que no som independents, tenim una personalitat irreductible. L'enyorat Manuel Vázquez Montalbán va ser el primer intel·lectual del meu record que va escriure sobre futbol sense complexos, reconeixent sense cap pudor que era un culer empedreït. El gran Manolo va patentar la frase «el Barça com a exèrcit desarmat simbòlic de Catalunya» i no hi ha dubte que cap altra institució, entitat o personalitat aplega tants de sentiments –radicalment oposats en altres àmbits– en un objectiu comú com ho fa el Barça, sobretot quan les coses li van bé com aquest any. Gent que mai hi havia mostrat el menor interès i que, fins i tot, exercien d'anticulers, han acabat sucumbint als encants d'en Pep i els seus malabaristes. Del triomf a la derrota només hi ha un pas. Persones de tota edat i condició avui seran fanàtics desaforats. Només desitjo que la festa acabi en pau, i millor si és guanyant.