No tot és futbol a la vida del Barça

T'hi has d'acostumar, Rosell. Per molt que alliçonis, aquí, les màximes alegries duren dos dies. Dilluns, l'immens escalfapanxes ja demana més llenya al foc. El xou ha de continuar segons dicta vés a saber quina llei del disbarat mai escrita. Ni temps queda per paladejar les floretes llançades des d'arreu del món, ni l'exhibició realitzada. Queixa't de l'entorn i les presses per girar full, però el bumerang pot tornar amb altres arguments. El Barça es consagra com el millor i més constant equip que han vist els aficionats en els darrers 120 anys de futbol entès com a espectacle de masses i acte seguit, els directius li trauen la xocolata al lloro que més feble piula. Sí, deu ser que no en sabem, d'aturar el temps, detenir-lo per fruir de l'instant preciós i memorable. Romàntica pena. Entre els rumors de fitxatges, ha caigut la sotragada sota arguments de pes, prou sabuts. La situació econòmica imposa retallar pressupostos. Sempre és més fàcil anunciar males notícies quan passaran d'incògnit entre la ressaca emocional de les bones, tot i que aquest no va ser rebatejat i conegut arreu com el més que un club debades, només per poesia i rauxa literària.

Ho és perquè hi ha un sentiment d'identitat, vés quina evidència, també en el vessant estrictament esportiu, incomparable al món i pocs cops esgrimit en l'argumentari dels mateixos barcelonistes. No tot és futbol a la vida del Barça. Ni s'acaba el club amb la joia de competir al màxim nivell en bàsquet, handbol, hoquei i handbol, malgrat que això hagi costat raons i hagi cogut històricament en algunes comarques de guanyada tradició en el conreu d'aquestes disciplines. Tampoc no es tracta de ser la mare dels ous i assumir el que pertoca a les administracions i a la mateixa societat civil en la promoció de l'esport de base com a immillorable escola de valors personals i col·lectius. Però entre el blanc i el negre existeixen els matisos necessaris d'imaginació i alternatives que podrien evitar, encara avui, escapçar, tallar, fer desaparèixer, els vuitanta anys de beisbol, atletisme, rugbi, altres hoqueis i basquet sobre rodes. I proclamar que el seu cost val per un fitxatge refulgent suposa infàmia pura. Rosell és a temps de fer-se enrere. A la salut de l'intocable concepte més que un club.