Cooperació

T'ho miris com t'ho miris, la retallada que finalment ha patit el pressupost del Departament de Cooperació al Desenvolupament del govern evidencia que aquesta no només no és una prioritat del govern la pròxima legislatura, sinó que el nostre executiu ha batut el rècord europeu de tisorada en aquest àmbit, i això fa patir. El meu amic i periodista, director de la revista ONGC, Francesc de Dalmases, deia en un article que el pressupost en cooperació d'un govern és un índex de qualitat democràtica. A la UE només 1 de cada 3 països, en plena crisi, ha decidit retallar els pressupostos en cooperació.

El discurs legítim de dir “si no n'hi ha per als de casa, no en destinarem als de fora” és terriblement insolidari, injust i, si m'ho permeteu, perillós.

Insolidari perquè com a nació rica (encara que no els ho sembli) tenim un deure moral amb els qui no poden superar el llindar de la pobresa; injust perquè és la manera administrativament acceptada per retornar d'alguna manera tot allò que hem arrencat de les riqueses d'altri (i em permetré no entrar en detalls perquè no hi hauria prou espai en aquest article per mostrar-ho amb rigor i de manera bàsica). I perillós perquè mantenir riquesa en mans de quatre i la misèria augmentant arreu fa créixer aquí i arreu raons per a les violències. Deixarem d'invertir en països empobrits, víctimes principals d'aquesta crisi brutal?

Amb l'actual pressupost no només no arribarem al compromès i desitjat 0,7, sinó que la cosa queda en un gairebé ridícul 0,06 per cent.

Des del departament ens prometen que quan l'economia remunti es miraran de recuperar també les xifres actuals. Però és que parlem d'un pressupost en cooperació inferior fins i tot al que teníem el 2003, i no pas una calerada. I la realitat és que el sector –amb tot allò que cregueu que podria ser millorable– ha fet els deures, s'ha professionalitzat en el millor sentit de la paraula. La cooperació catalana és exemple d'excel·lència arreu. I ha exercit això, de cooperació catalana, sense intermediaris.

I si bé és cert que, com en molts d'altres àmbits, com la cultura o el tercer sector, caldrà implicar el sector privat per arribar on no arriba el públic (estaria bé també que la llei afavorís aquests compromisos), el cert és que aquestes xifres han quedat per sota dels mínims admissibles. Sé que serà de les retallades que trobaran menys empatia a l'hora de criticar-la, perquè els diners que es reclamen no revertirien de manera directa en la vida dels catalans.