Opinió

LA TRIBUNA

Violència i cultura

Si CiU vol dur el país a algun lloc hauria d'esprémer les possibilitats que la cultura dóna al país i dotar-la d'una vocació de poder autèntica

He llegit la immensa Història militar de Catalunya de Francesc-Xavier Hernández, i dic immensa no sols pels quatre volums que ocupa sinó també per la qualitat de la feina, que a més de ser titànica està feta amb estil i perspicàcia. Aquest bon senyor ja m'havia sorprès amb una història de Barcelona que vaig trobar perduda en una biblioteca i que demostrava una extraordinària capacitat de síntesi.

Té gràcia que un historiador amb una visió geopolítica tan afinada i que fa 20 anys ja tenia fonamentat el discurs de l'Arc Mediterrani tingui tan poca presència als mitjans. Una cosa que es veu en cada ensulsiada del país és la manca d'una opinió pública formada i d'una cultura seriosa. A Catalunya creiem que podem explicar el món prescindint de l'element bèl·lic. No tenim un discurs que relacioni la violència amb la cultura, però tota la història del país des del segle XVI és la història d'una resistència aferrissada contra un sistema politicomilitar que tot just va començar a descompondre's amb la caiguda del mur de Berlín.

Com explica el senyor Hernández, la decadència de Catalunya té relació amb l'evolució de la cultura militar. Mentre l'element qualitatiu juga un paper decisori en les guerres, els catalans aguanten posicions. Tot i la inferioritat demogràfica, l'imperi catalanoaragonès va aguantar fins al segle XV. És a partir del XVI, quan els estats massifiquen els exèrcits i es converteixen en màquines de fer la guerra, que s'esfondra ràpidament.

Una cosa que sorprèn i que no hauria de fer-ho és la imatge d'individus bel·licosos que els catalans vam tenir fins al segle XIX. És un tret que compartim amb d'altres pobles oprimits, com explica Isaiah Berlin al seu assaig A contracorrent. El general Prim encara va donar una prova d'això a l'Àfrica. Després, amb una classe obrera sobreexplotada, que no treia beneficis de les guerres colonials, i una burgesia massa feble per dominar Espanya o crear un Estat, tot ha sigut promocionar la imatge del català calçasses i materialista; aquell que cantava la Legión el 6 d'octubre tot pujant per la Rambla: “Huevos a la asturiana, gallina a la catalana”.

Ara que els exèrcits tornen a ser un afer d'unitats d'elit, la cultureta cada cop tindrà menys sentit. Ara podem prendre'ns la cultura més seriosament sense patir per les seves conseqüències. La Catalunya de la II República que tanta por feia a Pujol no tenia res a pelar en un món regit per conflagracions on morien més soldats que habitants tenia el nostre país. Avui les condicions han canviat. A mesura que la força bruta deixi de ser un recurs productiu ens endinsarem en el món de la personalitat i veurem que hi ha una relació directa entre l'exploració de la memòria i la creativitat, entre la profunditat del discurs identitari i el desenvolupament econòmic.

La incapacitat de les esquerres per instrumentalitzar els últims afers de corrupció o ara aquesta acampada, demostra que el país va agafant consistència i que el pedal sentimental sublimatori ja no funciona com abans. Ja no som una d'aquelles societats on els comunistes acabaven obrint les portes als feixistes o directament portant a terme el seu programa. Així com els exèrcits multitudinaris han estat decisius fins fa quatre dies, tot fa pensar que el talent guanyarà pes decisori i que els estats, perduda la seva funció principal, que era robar el veí per enriquir els de casa, s'hauran de reinventar.

Si CiU vol dur el país a algun lloc, i conjurar els incendis que el PP intentarà provocar a casa nostra, hauria d'esprémer totes les possibilitats que la cultura dóna al país i dotar-la d'una vocació de poder autèntica. Si no, seguirem parlant de la tendència saturniana de l'independentisme o del Barça de Guardiola sense entendre res i els catalans no acabarem mai de treure tot el suc a les nostres possibilitats. No sabem quants anys durarà l'esperit artístic que s'està escampant pel món, però hem d'aprofitar-lo i tenir present allò que va dir Goethe dels francesos molt abans que els nazis entressin a París: no és gràcies als seus exèrcits sinó a la seva cultura que França no serà mai colonitzada.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.