Com una religió (o quasi)

Avui és el dia gran de la festa major del meu poble. A la tarda, si el temps ho permet, es ballarà el ball de gegants, cavallets i mulassa a la plaça de l'Església. Si fa mal temps no es ballarà enlloc, perquè el protocol (beneït solemnement per la Generalitat) estableix que només es pot fer a l'aire lliure. El ball de gegants, cavallets i mulassa deu ser el patrimoni cultural més important que tenim a Sant Feliu de Pallerols, després de la increïble història feudal i remença que desgraciadament no sembla interessar gaire ni els vilatans ni l'administració local, però d'això ja en parlarem un altre dia. El que sí vull dir avui perquè toca és que, al poble, aquest antiquíssim ball de cavallets, gegants i mulassa, és com una segona religió. La gent se l'estima, en sap les peces de ball, nens i nenes fan cua a la llista d'espera, assagen il·lusionats i es deleixen per poder ballar els cavallets, xiulen i canten les melodies pels carrers i places, es fan cavalls de cartró per ballar a casa, els pares i mares n'estan ufanosos, i tots els santfeliuencs xarbotem d'emoció quan sentim les notes de la Pastoreta, del Ball pla, la Sardana curta, el Contrapàs i la Mata-degolla, a la plaça o al firal, per la festa major de Quinquagèsima. Deixin-me dir, a més (i no és pas xovinisme sinó realitat pura), que l'orquestració és extraordinària, d'alta qualitat musical, i que el ball és elegant, senyorívol, mesurat. Per exemple, els nostres cavallets no practiquen aquells salts encabritats que fan els d'Olot (que els amors propis locals em perdonin), sinó que puntegen amb elegància ancestral, una cosa digna, graciosa i molt lluïda. Els nostres gegants (que no estan batejats) són tan elegants i distingits, que podrien anar a les desfilades de Londres, París i Roma. I la Mulassa, tendra, descarada, divertida i sentimental, és el model ideal de monstre a escala humana. Vaja, que tenim un patrimoni que no sé si ens el mereixem. Però el tenim. Apa.