Jaume Roca Delpech

Des de fa anys que conec Santiago Roca Delpech Costa. En Santi és un artista de soca-rel i que treballa dins els paradigmes de la representació d'una realitat que perdura i s'esmuny dins els cànons d'un ordre quasi hel·lènic, romà, tot passat pel sedàs de les avantguardes del segle XX. Sovint es mal anomena el seu estil com hiperrealisme o realisme. El seu univers es plasma a través de la pintura i del dibuix i, més recentment, de la tècnica mixta a través de la fotografia. L'arquitectura i l'arqueologia urbana i, a vegades, la natural són la seva predilecció, si bé des de fa anys el seu entusiasme per Egipte l'ha conduït a crear unes obres sobre aquesta cultura, d'un expressionisme delirant i genial alhora.

El fet és que anant a casa seva –que abans havia estat la del seu pare i que està situada, coses del destí, en el carrer que du el nom també del progenitor–, la presència d'un piano, de dibuixos i fotografies d'una època pretèrita i d'una pintura a l'oli de Girona magnífica d'en Jaume Roca Delpech (Salt, 1910 - Girona, 1968) sempre m'han suggerit quelcom, però mai no hi he acabat d'aprofundir. Tot i que he vist dibuixos i pintures de notable qualitat d'en Jaume, dels quals m'interessen especialment alguns de caràcter més cínic que vaig publicar a la revista bonart, sempre he considerat que el gran pintor d'aquella casa és en Santi, amb el qual vaig poder compartir l'organització de la seva retrospectiva a Girona. Si bé hem parlat del seu pare diverses vegades amb en Santi, mai no m'havia aturat a veure que sota el paraigua de l'aquarel·lista –una etiqueta que no crec que li correspongui, pintor a seques seria més escaient–, el que també de veritat s'hi amaga és l'ànima inquieta d'un nen prodigi de la música, que amb la seva capacitat renaixentista va poder dedicar-se també a la pintura per anar passant una vida que la Guerra Civil va fragmentar i marcar per sempre. En l'àmbit de l'art, poc conegudes són les amistats de Jaume Roca amb Leandre Cristòfol o el bon gust d'aquest primer de col·leccionar, entre altres objectes, una pintura d'Anglada-Camarasa espaterrant.

Contextualitzacions a banda, arribem fins al 2010, l'any del centenari de Jaume Roca Delpech. A més d'una pàgina web molt ben documentada, www.saltlavila.cat/jaumeroca/, i d'una exposició a la galeria El Claustre sobre les seves obres i documentació diversa, poc més es va fer sobre l'autor. Potser no és poc, però deixa insatisfet. Fer, fer, ni des de la revista bonart vam aprofundir en alguns apartats interessantíssims de la seva obra plàstica, en un oblit no gaire exemplar, sens dubte, però que d'alguna manera estic intentant esmenar. Si bé a la dècada del vuitanta ja es van fer exposicions sobre l'autor, una visió de conjunt de tot el geni encara resta pendent. Una exposició que podria abraçar l'home pianista prodigiós, el compositor prolífic, el pintor inquiet, l'homenot implicat políticament i socialment, que va haver de no fer gaire fressa després del cop d'estat del franquisme... en fi, és la radiografia total que potser un centenari hauria d'haver visualitzat. La culpa ha estat una mica de tots, però haver passat un centenari no vol dir que haguem d'esperar 100 anys més perquè els alumnes del conservatori estudiïn les seves peces, o perquè es reeditin les seves composicions, o perquè es localitzi l'enregistrament d'algun dels seus concerts o, simplement, perquè es prepari l'exposició que encara resta pendent. Fins i tot, per fer-ne un documental de cinema o de televisió, amb tants bons cineastes que ronden casa nostra! Ell ja no hi és, però tot el que va fer sí, i els referents culturals van cars a totes les ciutats. Tenir-ne i recuperar-los no és cap banalitat. Ara només manca que es creï un conjunt de persones que treballin per aquesta recuperació.