Vint tones a la platja

Cada any, l'endemà de Sant Joan, em disposo estoicament a veure per televisió una imatge depriment que em mina la moral. És el moment en què, cap a les sis del matí, una brigada d'empleats municipals de la neteja, vestits de verd i groc fluorescent i armats d'escombres, pales i bosses d'escombraries, irromp a les platges de Barcelona per netejar-ho tot i deixar-ho impol·lut per als banyistes més matiners que ja frisen per estirar-se arran de mar. A la sorra, llaunes, papers i bosses de plàstic, un escampall vergonyós que hi han abandonat, sense prendre's la molèstia d'acostar-se a les papereres saturades, les setanta mil persones que han passat allí la nit de Sant Joan. Per si no ens n'haguéssim adonat, és la prova definitiva d'una creença sòlidament arrelada en la nostra societat: com que ja hi ha escombriaires —que per a això els paguem!— que ens netejaran les platges tan bon punt abandonem aquell cau de porqueria, nosaltres podem embrutar-les tant com ens vingui de gust, ja que es tracta d'un espai públic a la nostra disposició. Si no hi hagués brigada, potser encara ens quedaria algun escrúpol d'enterrar la llauna o la bossa a la sorra: potser... Però l'existència dels qui netegen confirma la llibertat de tots els altres d'embrutar tant com vulguem.

És clar que no cal esperar Sant Joan per deprimir-se –encara que potser cap altre dia la imatge és tan evident i feridora–, perquè en tenim proves a cada moment. Des d'alguns dels ocupants de la plaça de Catalunya aquestes darreres setmanes, passant per la gent que abaixa la finestreta del cotxe per llençar a terra tota mena de papers i de bosses, fins als nois que tornen a escopir a terra sense cap mena de mania, potser imitant la imatge dels seus ídols del futbol, que no paren de gargallejar tota l'estona. Ni tan sols queda el consol de pensar que potser la gent és més neta a casa seva i en les seves coses, perquè no resulta gens clar que qui embruta els béns comuns amb tanta contumàcia pugui ser capaç, només d'entrar en territori propi, de canviar radicalment de conducta.

Crec que en bona part de la nostra generació hi ha hagut un desengany col·lectiu bastant estès, en aquesta matèria. Quan anàvem pels països europeus –“nord enllà”, sobretot—, i vèiem la netedat i la bona educació d'aquella gent, en quedàvem profundament admirats. Ens sorprenia observar que, en cas d'alguna avaria al metro, els milers de persones que s'amuntegaven pels passadissos cada vegada més atapeïts esperaven, de manera estoica i en un silenci impressionant, que els del davant comencessin a bellugar-se finalment. O vèiem que la gent deixava una moneda per comprar el diari, sense que ningú pensés a apoderar-se de la caixa. I llavors arribàvem a una conclusió que s'ha manifestat clarament equivocada: quan hi hagués llibertat a casa nostra, quan milloressin les escoles, quan les noves generacions fossin educades d'una manera diferent, quan el nivell de vida pugés, també la nostra societat es mostraria neta i polida, discreta, educada, solidària, respectuosa dels espais i dels serveis comuns. Era qüestió de temps i, bàsicament, d'educació.

Amb els anys, se'ns ha anat esvaint aquell miratge tan ben intencionat i tan ingenu. Primer perquè vam anar descobrint que el nivell de vida d'un país no garantia necessàriament el progrés en bona educació que desitjàvem: aviat vam comprovar que, molt sovint, les àrees de servei de les autopistes italianes estaven brutes com una soll i que als autobusos de Roma no pagava pràcticament ningú. A Amsterdam, mentrestant, ahir com avui, et miraven malament si llençaves un paper o et saltaves una cua, i tothom, absolutament tothom, continuava pagant el bitllet de l'autobús. Però, en fi, quedava encara l'esperança d'una educació millor a la família i a l'escola...

No és el moment ara de fer sang sobre el nostre fracàs escolar i la distància que ens separa, en el terreny educatiu, de països com ara Finlàndia, per posar l'exemple acostumat. Sigui quin sigui el resultat del nostre sistema escolar –sens dubte manifestament millorable–, el cert és que, almenys abans de la crisi, el nivell de vida havia pujat i les escoles gaudien de mitjans i de mètodes notòriament millors. Els infants ens renyaven i tot quan deixàvem l'aixeta oberta massa estona en rentar-nos les dents i bona part dels nostres conciutadans semblaven haver entrat de forma natural en l'hàbit de fraccionar i reciclar les deixalles. Alguns progressos, doncs, semblaven evidents, per bé que ningú no s'hauria atrevit encara a deixar que la gent comprés i pagués el diari sense el control del quiosquer. Però el cert és que l'avenç, tant a casa com a l'escola, ha estat sens dubte desigual i insatisfactori per als somniadors d'una terra on la gent fos “neta, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç”... Més que al model de Salvador Espriu, tot fa pensar que ens hem apuntat, tants anys després, a l'inspirat assaig de plagi de Pere Quart, en un país on la gent sembla que vol continuar sent, almenys en una bona mesura, “bruta i pobra, accidiosa, inculta, resignada, insolvent”...

Vint tones de porqueria van recollir-se divendres a les platges de Barcelona. Vint tones. I tothom sembla content de l'eficàcia d'una brigada que, després de fer tan bé la seva feina, aconsegueix en poca estona deixar la platja ben neta... perquè, no gaire més tard, els fumadors puguin continuar enterrant-hi les burilles. I no ens adonem que l'adopció de les necessàries mesures correctores, aquesta defensa a ultrança de la netedat de les instal·lacions d'ús públic, no fa més que posar en evidència un fracàs col·lectiu que ens descoratja i ens hauria de fer caure la cara de vergonya...