No t'apaguis mai...

Al migdia, mentre m'empassava el trinxat de notícies que fa cada dia TV3, de cop i volta, se m'ha fet un nus a l'estómac. És aquell tipus de sensació estranya, la que retardes tant com pots, la que et fa por, la que mai no t'esperes escoltar mai: la mort de Miquel Pairolí. Feia mesos que estava despenjada de la realitat, amb poques ganes de llegir res. Només passava mig d'esma pels titulars d'El Punt a la recerca d'emoció, de cabreig general i generalitzat dels meus tres articulistes. No sempre el tema que escrivia en Pairolí m'agradava: l'economia era una cosa que mai no hi he pogut entrar. Darrerament, la política catalana estava plena de contrarietats i tampoc no m'hi fixava gaire. Però les relacions tempestuoses de Catalunya contra Espanya, eren dels temes que en sabia treure més suc. No me'ls perdia mai!

Ara mirava tota la correspondència enviada al Jordi Grau per felicitar i refelicitar totes les obres magnes d'en Miquel Pairolí. Els seus articles eren com una peça musical. Els que hi entenen, diuen que sol començar amb la tònica, que és la nota que dóna la tonalitat de la peça: un Sol, un Re o un Si, etcètera, i que per a nosaltres en diríem el tema. Aquest tema va modulant, passant per un seguit d'acords –qualsevol explicació, descripció, anècdotes, ironies o mala llet– fins a la coda o final. Aquest final, sempre apoteòsic, magistral, no és res més que l'essència de l'article en si mateix. El mirall en el qual el lector s'ha de contemplar: l'exemple, l'opinió. Ara, només podrem rellegir-los a l'hemeroteca, en el silenci inquisitiu dels bibliotecaris; però els bons articles, com les millors peces musicals escrites per a la posteritat, restaran en la memòria dels lectors que hem assaborit, en pocs instants, la realitat que se'ns obria davant nostre: sense tergiversacions, sense la mala llet recargolada típica de l'altiplà castellà, sense el posat de nadiu obedient amb el colonitzador malfiat... sense filtre per fer transparent l'aigua, perquè els articles eren això, clars. Una cascada de paraules cadascuna al lloc precís. Ni més ni menys. En el seu record, per a Miquel Pairolí, he obert els ulls a la poesia de Màrius Torres. La música era per a ell el que és per a mi: “Música en el record, memòria lluminosa” i, tal com hauria de ser de, a la memòria de Miquel Pairolí, no s'hauria d'apagar mai...