Planificar, per què?

Fa unes setmanes vaig recuperar un text d'un reconegut urbanista americà que em va tornar a fer reflexionar. Aquest article és la conseqüència de les notes que vaig prendre en aquell moment.

L'urbanista era Kevin Lynch; el text era del llibre Site Planning, de l'any 1962, i deia així: “Els llocs bells que coneixem semblen haver nascut de forma espontània i, en canvi, zones recentment planificades ens resulten lletges i incòmodes. Si això és així, per què planificar?”

Aquesta sentència segueix essent vàlida avui en dia, mig segle més tard? Sens dubte tots respondríem que sí, però per què? Què hem fet malament? I sobretot, té remei?

Els carrers i els edificis, i també els jardins, no han crescut i s'han organitzat per si mateixos. En algun moment algú va de decidir de situar-los i construir-los, encara que fos de manera parcial o involuntària, i el pas del temps els ha anat enfosquint fins a donar-los l'aspecte que tenen avui en dia. En el seu moment tot tenia la seva raó de ser: un camí, una cruïlla, un gual d'un riu, un turó segur, una plana assolellada o arrecerada del vent... Com més llunyà sigui aquell moment, menys exigents serem amb la decisió presa i més es veurà matisada pel pas del temps. En qualsevol cas, aquella primera decisió s'ha anat modificant i adaptant a les necessitats i usos que amb posterioritat s'hi han desenvolupat.

L'urbanisme, en part volgudament i en part per força, és
la disciplina que es dedica a organitzar els llocs de forma conjunta i conscient. Però no es pot oblidar que l'urbanisme, com a disciplina que ha d'aportar les tècniques per a la formulació i
el desenvolupament de projectes per a una col·lectivitat, té
un component polític fonamental. Tampoc es pot obviar que
la temptadora possibilitat d'obtenir ambients dissenyats de forma raonada i global també motiva especialment els planificadors.

Aquests darrers anys, en contraposició a altres moments, l'augment de la quantitat d'edificació produïda a gran escala, el ràpid ritme de creixement i ocupació del territori i l'avenç en els sistemes de construcció estandarditzats han fet encara més imperatiu un procés formal de disseny. Tot i així, pel camí hem perdut part de l'equipatge: cada cop és més difícil donar resposta al consumidor final (de fet tampoc sabem exactament qui serà) i cada vegada hem anat reduint les oportunitats de reajustament gradual entre l'estructura i l'ús que des de sempre havia guiat l'organització dels antics assentaments (hem anat massa ràpid a consumir-ho).

Vist així, l'ordenació dels nous assentaments, amb els seus carrers, edificis i jardins, no sembla que hagi estat capaç de retenir aquells valors que d'altres d'anteriors sí que tenien. També és veritat que encara no sabem quins resultats tindrà la pàtina del pas del temps i l'apropiació i transformació com a conseqüència de l'ús. Però, fonamentalment, la renúncia de la política a fer servir l'urbanisme com a eina que li és pròpia ha provocat que l'acció urbanística hagi restat en bona part allunyada de l'àmbit públic que és d'on no hauria d'haver sortit mai.

En qualsevol cas, si de veritat creiem en el paper de l'urbanisme com a element bàsic per al desenvolupament de la nostra societat i la millora de les nostres condicions de vida en comú, no podem renunciar a fer-ho amb un mínim d'ordre. El que cal exigir és que el binomi planificació-política recuperi el camí comú que mai hauria d'haver deixat, i en tot cas que el pas del temps vagi matisant aquells aspectes menys reeixits dels assentaments recents.

I que el binomi planificació-política recuperi el camí comú és vàlid per a qualsevol altre àmbit de l'esfera pública. No és acceptable que el dia a dia no ens permeti ordenar a mig o llarg termini, però això seria motiu per a un altre article.