El fanatisme no és cosa d'ètnia ni de credo

El fanatisme exacerbat practicat per Anders Behring Breivik en la monstruosa massacre de Noruega –al marge del nivell de pertorbació mental que pugui tenir, o no– és d'una magnitud brutal però no insòlita. No podem oblidar la matança d'Oklahoma (EUA), també d'arrel d'extrema dreta, o les atrocitats perpetrades per Al-Qaida. Tot i la paradoxa, no m'agrada el tòpic que els extrems es toquen ni crec en el xoc de civilitzacions de Huntington, sinó en fonamentalismes que el volen provocar, aquest xoc, i que tenen una mateixa forma de veure el món que es basa en alguns d'aquests eixos: primer, la dominació del màxim espai possible a partir de conceptes com ara conquesta i evangelització. La croada com a gran objectiu per imposar la supremacia pròpia a l'infidel. Segon, la puresa i homogeneïtzació dels territoris conquerits, i per descomptat especialment als territoris originals –sigui l'Europa cristiana o l'Aràbia de la Meca–. Territoris que els fanàtics revesteixen amb la mitologia de terra sagrada que impurament és profanada si és poblada per aquells que són diferents. Tercer, es tracta d'una homogeneïtzació que no es persegueix ben bé des del punt de vista ètnic, sinó ideològic. Aquí el concepte de la conversió o assimilació a les idees imposades com a úniques i veritables pren força com a opció indispensable per a l'acceptació de la comunitat i per tant per la supervivència. Quart, una mirada al món basada en l'odi al diferent que desemboca en l'extermini. I un cinquè punt –n'hi ha més– que enllaça amb l'anterior: no n'hi ha prou de ser membre nat de la comunitat; s'ha de compartir el fanatisme o se n'és expulsat. La idea de la traïció judaica i de l'equiparació de l'autòcton dissident amb una malaltia a extirpar pren macabra forma en fets com els d'Oslo o Oklahoma, on l'objectiu eren bàsicament compatriotes dels botxins. O en el fet que la immensa majoria de víctimes d'Al-Qaida siguin musulmanes assassinades en països musulmans, per molt que molts cops nosaltres només pensem en Nova York, Madrid o Londres. I estem perduts si no ens adonem que contra qui cal lluitar és contra els fanatismes i els monstres que els alimenten, també els que habiten entre nosaltres.