Articles

L'ètica traduïda a euros

“El dia que modifiquin les prioritats i es decideixin a atacar frontalment la manca d'ètica descobriran com de forma miraculosa moltes institucions passaran a estalviar el 10% i el 15%”

No tots el polítics, ni tan sols els siamesos, són iguals. Hi ha polítics honestos i, sobretot, honestedats (i honorabilitats) de diferents graus. Tanmateix permetin-me per un moment la cínica i compartida complicitat d'evitar parlar d'ètica en termes ètics, des de la convicció que fer-ho rarament motiva el polític. En comptes d'això parem atenció a l'elevadíssim cost econòmic que la manca d'ètica en la quotidianitat política té per al contribuent i per al país. Com bé ha comentat Joan Antoni Melé, subdirector general d'una banca ètica, l'actual crisi no és econòmica, sinó ètica. Probablement una de les perversions del moment és fer-nos confondre l'efecte amb la causa i voler presentar la crisi com derivada d'una conjuntura econòmica global, si no cíclica. Els actuals problemes econòmics són el resultat d'una permissivitat plenament compartida i de complicitats molt esteses i basades, en el millor dels casos, en un concepte d'honestedat restringida al perímetre del propi cos consistent a fer els ulls grossos per tal de no prendre mal.

Les variacions en l'exercici de la manca d'ètica en política són nombroses, rarament imaginatives, i sovint exercides amb una prepotència que es permet obviar fins i tot la més mínima precaució tendent a dissimular-les, des de la cobertura que atorga aquest concepte feudal de la jerarquia que considera que el subordinat mai pot posar en qüestió al superior. El cas més sovintejat és el de l'inepte promocionat a un càrrec per amistat o en pagament de favors amb un salari força generós. A diferència del que es sol pensar, la contrapartida pel contribuent va molt més enllà de l'elevat i innecessari cost salarial de l'incompetent en qüestió. El veritable problema comença quan el promogut acaba creient que les capacitats van amb el nomenament i vol deixar constància de la seva autoritat capgirant la institució de dalt a baix. Amb molt poques excepcions el promogut des d'àmbits polítics és un mediocre. La reacció natural de tot mediocre és impedir que ningú del seu voltant sobresurti, posi en evidència les seves limitacions o qüestioni les seves decisions. Per aquest motiu el mediocre sol exercir la seva autoritat des de la tirania, anul·lant el funcionament, l'autonomia i la feina dels professionals al seu càrrec. El tirà és sempre un mesell amb el superior que l'ha promogut. Només busca acontentar-lo. La mesura per acontentar el superior polític no és mai revalorar la institució, la seva excel·lència i el seu funcionament. El mediocre només sap acontentar per la via fàcil. Retallar a tort i a dret sense més criteri que presentar un balanç econòmic que satisfaci el seu cap polític.

El resultat de la manca ètica darrere de moltes promocions polítiques sempre acaba amb la institució desnonada. El responsable polític queda satisfet pel balanç econòmic que pot presentar gràcies a la retallada sense escrúpols del seu lleial promogut, i el promogut sol acabar ascendint encara més amunt com a gratificació per la fulminant castració executada sense miraments. El balanç sobre els efectes en el funcionament de la institució mai s'acaba fent, les responsabilitats mai es dirimeixen, i el contribuent acaba tenint una institució d'elevat cost que ha perdut la capacitat de complir amb els seus objectius, de produir, de ser competitiva, i que al cap de poc temps queda obsoleta. El cost real acaba sent l'equivalent als anys d'inversió d'aquella institució malmesa per una ineptitud que hauria comportat l'acomiadament automàtic en l'àmbit de l'empresa privada, però que sovinteja en l'àmbit públic que mai ha de passar comptes sobre el valor productiu de les seves institucions, de les quals políticament es valora el cost del moment però no el rendiment a mitjà i llarg termini, observable només quan el govern de torn ja haurà exhaurit la legislatura.

Els governs estan capficats a atacar la crisi des del vessant econòmic (el símptoma, l'efecte), i sovint continuen deixant les mesures correctores en mans d'aquelles mateixes persones mancades d'ètica, que és exactament allò de posar la guineu a vigilar les gallines. El dia que modifiquin les prioritats i es decideixin a atacar frontalment la manca d'ètica descobriran com de manera miraculosa moltes institucions passaran a estalviar el 10 i el 15% de forma gairebé automàtica sense necessitat de malmetre el seu funcionament. Tanquin la guineu i tot d'una estalviaran en vigilància i, sobretot, en gallines.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.