«Per gustum ad augusta»

Tant li fa si es tracta d'una senzilla (però suculenta) sardinada, d'una monumental escudella i carn d'olla, d'un magnífic arròs de llobregant o d'un vulgar cassolet a la capital de l'ídem (Castelnaudary); el cas és trobar-se amb l'excusa de l'àpat que calgui o toqui, i deuran estar d'acord que bé cal menjar, mai no s'ha vist un sac buit que s'aguantés dret. Ve a tomb perquè dimecres ens trobàvem la colla empordanesa habitual (i ja quasi històrica) celebrant una sardinada a Llançà. No m'és permès de dir el nom del restaurant-hotel, però es tracta d'un establiment amb solera fundat el 1965, que ha estat renovat diverses vegades, actualment disposa de tres edificis i fan unes sardinades excepcionals (very excepcionals). A l'hora de l'àpat vaig tenir fins i tot una mica de temps per a la meditació –diguem-ho així–. Pensava que les celebracions basades en el païdor han sobreviscut a totes les crisis i són les que encara funcionen d'allò més: aplecs, trobades i festes en general on hi ha alguna o altra teca per a la concurrència, són les que tenen més acceptació; això del menjar i beure encara no ha passat de moda, ni de bon tros. I ja no parlem de les presentacions de llibres, exposicions, reunions, conferències o trobades on hi ha alguna cosa de menjar i beure: l'èxit assistencial està assegurat, de manera que podem distingir perfectament entre actes culturals amb canapès i actes culturals sense canapès. Els àpats de la nostra colla comencen sempre amb un negroni (ginebra, vermut negre i Campari, a parts iguals) i segueixen tal com han de seguir els àpats normals: vi, xampany, digestius, etcètera. I no s'escandalitzin, sisplau; pensin que l'alcohol ha fet molt per les arts, l'amistat i la literatura. Posin, si no, d'un cantó el que hem guanyat amb l'alcohol en el camp de la sensibilitat, i de l'altre hi posin el que hem perdut amb la presència, en el món, d'un abstemi cretinitzat com Hitler, per exemple. I sospesin.